Han passat trenta-cinc anys des de la mort de l'empresari mallorquí Salvador Salas Garau (Palma 1924-Xicago 1975), desaparegut en la plenitud de la vida i en una conjuntura delicada. Arran de la commemoració del cinquantenari del Col·legi Lluís Vives (1959-2009) hem tingut ocasió de recuperar espurnes de la memòria d'aquest personatge singular i atípic. Entenem que els estudiosos no han dedicat una excessiva atenció a la generació que protagonitzà el segon franquisme, particularment aquells ciutadans que mantingueren un compromís amb el canvi de model cívic i polític, des dels budells del sistema mateix.
Entenem la trajectòria de Salvador Salas a partir de dos elements. Per una banda, formava part d'una nissaga d'empresaris liberals solvents i conseqüents, malgrat durant la Restauració borbònica havien abandonat les seves dèries progressistes. Els Salas han conservat, fins avui, l'estil i els valors de la burgesia local, amb una manera de viure austera i poc ostentosa, amb un teixit empresarial diversificat i sòlid, i sense deixar-se enlluernar per l'aristocràcia local. Salvador Salas conegué de prop les inclemències de la Guerra Civil i les temptacions polítiques de la postguerra, perquè compartí espais, inquietuds i aspiracions amb els vencedors, però gestionà la seva independencia amb dignitat. Des d'aquesta independència pogué mantenir la seva visió particular dels negocis i sabé invertir en aquells camps que imaginava que podien esser estratègicament més eficaços.
La posada en marxa del Col·legi Lluís Vives, el 1959, representa el cim d'aquesta visió particular de la realitat, en part resultat del seu lideratge en grups de cristians compromesos i en bona part fruit d'una visió de futur diferent de la que tenien la majoria d'empresaris contemporaris que començaven a assaborir un estatus de nou ric mai no imaginat. Setze anys de la vida de Salvador Salas van estar marcats per la seva dedicació gairebé exclusiva al Col·legi, setze anys que li permeteren posar en pràctica i experimentar novetats pedagògiques i idees que potser molt pocs s'atrevien a sufragar. La grandesa de l'obra de Salvador Salas no és únicament allò que va fer, sinó com ho va fer i l'esperit que insuflà a la seva obra. L'historiador té una tendència a implicar-se en la seva investigació, al punt que hom no acaba de ponderar el grau de complicitat que manté amb l'objecte de la seva anàlisi.
Potser jo mateix he estat víctima d'alguna síndrome d'aquestes característiques, però com més he aprofundit en la trajectòria d'aquest insigne personatge, més m'he adonat de la grandesa i del calat de la seva generació, i de l'escàs interès que ha despertat la seva particular implicació en la nova idea d'Europa que emergia al final dels cinquanta i la seva convicció que naixia una societat nova, bressol d'una democràcia que apareixia ja en el llevant de la vida econòmica i social. L'edició de la història del Col·legi Lluís Vives satisfà el desig d'una gent i d'unes generacions que, inspirats per Salvador Salas, han cregut profundament en l'educació. Però aquest mateix llibre obliga moralment a iniciar-ne un segon de dedicat a la biografia de Salvador Salas Garau. Les fonts encara no hi són, però apareixeran. Segur.
4 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Pot ser arriba tard la meva opinió, veig que d'aquest escrit te prop d'un any, però he llegit el que diu... I he llegit l'opinió d'en Bernat i no puc estar més que d'acord amb el que diu. No se si es més jove que jo, però en el meu cas sí que record l'observatori, hi vaig aprendre moltes coses, tot i que com ell diu no va ser una eina d'aprenentatge ben aprofitada però si que es va fer servir... En quant a la resta, completament d'acord i no tant sols amb el pànic al determinats professors al qual jo hi afegiria una altra por... La por als companys de classe, als companys majors que assetjaven als més petits i alguns de la mateixa edat que feien servir aquesta ferotge frase "CUIDADO QUE NO SABES CON QUIEN ESTAS HABLANDO! QUE YO SOY HIJO DE ... FULANITO O MENGANITO ... Y PUEDO HACER QUE LO PASES MUY MAL..." Tal ment una mafia... Però, afortunadament, el pas del temps hem fa recordar els bon professors que també hi va haver, i el personal no docent que en general eren millors professionals que molts dels anomenats "qualificats o llicenciats"...
Jo sí vaig ser alumne des Lluís Vives i personalment hi havia sa figura de sa subdirectora, na Joana Martorell Garau, que em feia autèntic pànic
Jo també tenc aquesta impressió d'en Bernat, però com que no en vaig ser alumne no puc dir res. En tot cas, vull felicitar en Pere Fullana per l'excel.lent article.
Jo vaig ser alumne del Luis Vives, ho escric tal com es deia l'escola quan hi vaig estudiar, i puc assegurar que qualsevol parescut entre allò que dius sobre noves "idees pedagògiques" i la realitat és pura ciència ficció. Els famosos televisors de les aules no varen funcionar mai, teníem molt de fred a l'hivern perquè no hi havia calefacció ni estufes, l'observatori del terrat mai no va ser una eina al servei de l'aprenentatge. Hi havia professors, i no diré noms, que ens feien, literalment, por i, fins i tot, pànic, i jo vaig veure repartir més d'una galtada i això no és res al costat de les autèntiques humiliacions que alguns companys varen viure per part de certs "docents". Per no citar la passivitat que caracteritzava l'actitud del professorat envers companys que patiren allò que avui en diríem "buying". Per sort, l'escola, per dissimular una mica, havia contractat en Pavia per fer "mímica", una hora que tots esperàvem amb ganes perquè ens podíem relaxar una mica. O alguns casos puntuals de bons professors, comptats amb els dits d'una ma. I no estic entrant a fons perquè aquest no és l'espai i el temps cura moltes de coses i amb la maduresa personal s'en poden perdonar d'altres. Però que quedi ben clar que més enllà de les idealitzacions que projectes als teus escrits sobre aquest "far de l'educació" hi havia molts d'alumnes de carn i os que patírem la crua realitat. I molt.