El primer repte important a superar per part del nou i flamant president d'UM, Josep Melià, té el nom de Miquel Nadal. No tant provocar que dimiteixi, que això és el mínim, sinó de desfer tot el control que té sobre la més poderosa agrupació, la de Palma. El que importa és saber si el president serà capaç de fer entrar en costura la que ara és de fet una agrupació que va al seu aire, fins i tot amb una militància que en molt de casos -els nous incorporats per Nadal des d'EMAYA- no tenen cap relació amb la resta d'UM. Fa mig any l'aleshores nou president del partit, Miquel Àngel Flaquer, confessava que el perill de fàctica ruptura -entre UM de Palma i la resta- era quelcom probable si no "hi posam remei aviat, però n'hi posarem"; però llavors la seva imputació judicial i tot l'embolic en assumptes de presumpta corrupció per part de tants de càrrecs i dirigents deixà aquella incipient operació -pactada amb el PSOE- en un no-res del que ara es paguen les conseqüències. Probablement sigui el flanc d'erosió més seriós que té Melià.

Per si no fos prou important aquest perill, l'altre tampoc no és gens baladí: el de Maria Antònia Munar. De la forma habitual, és a dir indirectament i a través de signatura suposadament aliena, la presidenta d'honor ja ha fet saber que Melià ha de sotmetre's a un congrés extraordinari perquè "la divisió suficientment important" que pateix el partit aconsella seguir el camí del PP, és a dir, "la participació directa dels afiliats" en l'elecció d'un nou president mitjançant l'assemblea extraordinària; i si no ho fa així, "n'acabarà per sofrir les conseqüències". Ningú que sàpiga llegir els missatges teledirigits de Munar pot dubtar que la presidenta del Parlament considera el consell polític de l'altre dia com una mera batalla perduda de la guerra que vol guanyar. Els rumors que assenyalaven que s'estava pensant seriosament en abandonar-ho tot pareix que eren equivocats. Almanco no actua com qui està de retirada. Va tocar a generala per al consell i ella mateixa s'hi presentà: Munar està en guerra i és mala enemiga.

Al seu favor, Melià té la claredat ideològica. És la primera vegada que UM té un president amb ideologia. És clar que en un partit acostumat a no tenir-ne cap és una incògnita com rebran els militants la novetat. I per aquí, per la manca d'ideologia de la majoria de la militància hi ha el dubte que pot esdevenir letal: si el nadalisme i el munarisme, que com que no tenen ideologia sempre actuen a la contra de, fessin aliança contra Melià seria difícil que el cinquè president del partit d'ença de començament de legislatura pogués aguantar fins a les eleccions. A efectes d'estratègia de guanyar la guerra interna, idò, no li queda més remei que actuar com ho fan els febles intel·ligents: dividint les superiors forces contràries. Només així pot tenir serioses oportunitats de sobreviure. Tanmateix, aquesta supervivència a costa de pactar amb alguns dels que el volen liquidar duria inexorablement al manteniment de la posició de feblesa i a una pèrdua de segell ideològic que el llastrarien tant a ell mateix com a tot al partit amb vista a les eleccions. En resum, Melià s'ha ficat en un embolic de difícil sortida no traumàtica. Però, a vegades, quan tot pareix més difícil i fins i tot impossible és quan allò més senzill apareix com l'única solució factible.