La polèmica creada a l'Ajuntament de Vic ha reobert el debat, ja cíclic, sobre el fenomen de la immigració i els drets dels immigrants. El tema és força complex. Ho és tant, que sovint resulta difícil no trobar algun punt de raó als qui defensen les distintes posicions. En primer lloc, tenim els qui es posicionen a favor que qualsevol persona, sigui quin sigui el seu origen i la seva situació legal, pel simple fet de ser un humà té dret, com a mínim, a gaudir d'assistència sanitària i educació, amb la qual cosa no puc estar-hi més d'acord. Si algú acudeix a un centre de salut amb una ferida greu, per exemple, qui seria capaç de desatendre'l i deixar-lo patir simplement perquè no té papers?

Per altra banda, hi ha els qui afirmen que no és just que les arques públiques, que s'omplen amb els imposts dels qui cotitzam, s'hagin de fer càrrec dels serveis d'aquells que no cotitzen a la Seguretat Social ni paguen cap tipus d'impost, la qual cosa suposa un greuge comparatiu envers els qui han hagut de pagar per poder gaudir dels serveis. La cosa té la seva lògica. Tanmateix, és evident que la solidaritat cap als nostres congèneres hi hauria de pesar més que no els doblers. Una vida humana val més que qualsevol quantitat de doblers imaginable. O no?

Ara bé, una vegada dit això, el problema encara hi és. I, des del meu punt de vista, la solució bona, tal vegada la fàcil sí, no passa per negar-nos a atendre ningú. Ens hauríem de plantejar què podem fer per evitar que aquesta gent abandoni la família, ca seva, el seu país, i s'arrisqui a venir aquí sense cap tipus de cobertura legal. Si vénen és perquè saben que, per molt dolenta que sigui la seva situació quan arribin, el que deixen darrere encara és pitjor. Efectivament, la immensa majoria dels immigrants il·legals que s'estableixen aquí ho fan perquè als seus països no tenen oportunitats de progressar. I és en aquest àmbit que hauríem d'actuar.

Aconseguir una millora econòmica, social i política als països d'origen és una tasca llarga i complicada, però és l'única que garantirà que els seus ciutadans deixin de pensar en l'emigració com a única manera de sortir de la seva pobresa extrema. La nostra societat, per molta crisi que patesqui, es troba moltíssim millor que l'Equador, Colòmbia i el Marroc, només per posar-ne tres exemples. Cal que siguem més solidaris i ajudem, dins les nostres possibilitats, al seu desenvolupament sostenible. I això no significa fer donatius, que no és més que una manera de rentar-nos la consciència, sinó prendre partit per la defensa dels drets bàsics de tothom. Per això hauríem de ser capaços de renunciar a aquelles coses que tenim a un preu per davall del que seria just. Podríem començar, per exemple, per exigir als nostres governs i a les nostres empreses multinacionals un joc net envers ells. No consentim que els explotin de mala manera.

Informem-nos de quines són aquelles empreses que tenen fàbriques al Tercer Món i paguen una misèria als seus treballadors per unes jornades que aquí ningú no voldria fer i rebutgem els seus productes. Això provocaria, per una part, la millora dels drets d'aquestes persones i, de rebot, un cop a la deslocalització, que fa augmentar la desocupació entre els nostres propis treballadors. També caldria renunciar a l'actual model econòmic, basat en el creixement incontrolat que, per a benefici d'uns pocs, provoca un efecte crida de la immigració. Cal evitar les polítiques econòmiques que impliquin un augment de la necessitat de mà d'obra i potenciar un creixement que signifiqui una millora en la productivitat i en la qualificació professional dels treballadors que ja tenim aquí. Es tractaria de produir més riquesa sense haver de menester més gent ni, no cal dir-ho, consumir més recursos.
És evident que aquestes mesures no basten i que, a més a més, no en veuríem els efeces fins d'aquí a molt de temps, però pens que, a la llarga, podrien donar els seus fruits sense que hi hagués d'haver ni vencedors ni vençuts.