La capacitat d'innovar les coses per millorar-les no és un atribut de tot el cens del país. I, no obstant, la immensa majoria dels censats ens sentim cridats a desenvolupar aquesta noble tasca, amb resultats molt sovint desastrosos. D'on neix aquest neguit per canviar, sobretot, les coses que funcionen raonablement? D'on ens ve la necessitat peremptòria de substituir les fórmules o els formats d'eficàcia comprovada, per llançar-nos a aventures que no garanteixen una proporcionalitat raonable dels resultats respecte de l'esforç i els costos?
Repartir responsabilitats no és senzill. Abans tot era més fàcil: la culpa era del clero, i amb aquesta l'enterràvem. La clerecia suportava estoicament aquesta atribució mecànica dels mals del món, segura com estava que la penitència era lleugera. Ara els mitjans audiovisuals també són recordats a l'hora de les inculpacions genèriques. Estan molt a tir, és el preu que paguen per l'abús dels privilegis.

Però on segurament les inculpacions als mitjans estan més justificades és en el camp de les innovacions dutes a terme per mans maldestres, per persones histèriques -més que inquietes. Especialment la televisió, ho ha de convertir tot en espectacle, tant si es tracta de debatre idees com d'informar de les desgràcies del món. Rares vegades escoltam algú per la televisió: el veim. Qualsevol persona que hagi llegit dues solapes de llibre i pres unes copes amb un artista de performances, pot estar en condicions de revolucionar la manera de parlar de cultura a la televisió. El menyspreu que senten la majoria de cadenes per la cultura es manifesta deixant-la fora de la graella, referint-s'hi de passada en els informatius o posant en marxa un programa innovador, revolucionari, a les tres de la matinada; sovint a càrrec d'aquell o d'aquella que havia llegit les dues solapes i havia pres copes amb l'artista.

Es tracta de cercar maneres de fer arribar la cultura a un públic jove, parlant-li en el llenguatge dels joves, que exclou les càmeres assenyades i tranquil·les i les substitueix per les més contorsionistes i epilèptiques. I que, sobretot, exclou els elements inductors de la reflexió, que són un rollo. McLuhan en carn viva: el mitjà és el missatge. I, així, se'ns és donat suportar (en el programa Ànima, Tv3) que algú pretengui convèncer-nos de la transcendència de les sabates esportives en la divulgació de la música clàssica. El pianista xinès Lang Lang és ara una estrella mediàtica amb model propi en la marca Adidas. Ell no té cap dubte sobre l'alta missió a la qual ha estat cridat: "Torn la vida a la música".

Devia estar morta. Aquesta és la gran qüestió: que uns quants periodistes i una catefa d'artistes donen per morta la música "culta", per incomprensibles i soporíferes les novel·les de Flaubert o de Tolstoi -també les de, per exemple, Julià de Jòdar, per la simple raó que no és "mediàtic". Fixau-vos, en tot cas, en quins escriptors confien les televisions per tornar la vida a la literatura, quins pintors consideren els salvadors de la pintura. Les excepcions a la regla de desvergonyida banalitat televisiva són alguns programes que no pretenen innovar formats... o no se'ls nota, com és, per exemple, el cas d'Emili Manzano.