El tauró d'Spielberg a Mallorca

Un punt de vista moral sobre el turisme el va aportar Stephen Spielberg en la seva pel·lícula Tauró (1975), rodada als vint-i-nou anys. L'acció, tothom ho sap, transcorria en una zona turística nord-americana, i la presència d'un tauró ferotge a l'aigua enfrontava el sheriff, encarregat de vetllar per la integritat de les persones, i els comerciants i empresaris de la zona, partidaris d'ocultar la informació sobre l'animal: es tractava de no causar una alarma que minvaria les ganàncies. Aquesta pel·lícula, poc temps després de l'estrena, va merèixer elogis de Fidel Castro, perquè, deia, posava molt en clar les contradiccions insuperables del sistema capitalista. En aquell temps era impensable que Cuba arribàs a ser un destí turístic tan sovintejat com els darrers anys, i no sé com gestionarien ara els cubans una situació semblant a la de la pel·lícula.

Però, en el redol mediterrani, es donen molts de riscs per a la integritat de les persones -sobretot d'accions terroristes- que són desmentits per la propaganda turística, entestada a crear un clima de tranquil·litat, de seguretat, que sovint respon més a les necessitats de divisa que no a una realitat ben contrastada. Era inevitable pensar en Spielberg arran de l'anunci d'una nova llei que prohibirà el consum de tabac en espais públics. No és que la reacció de la patronal de la restauració hagi estranyat ningú, allò estrany és que els seus portaveus no s'hagin molestat a al·ludir a les raons que hi ha darrere d'aquesta llei: una qüestió elemental de salut, una salut que es nega als treballadors d'aquests establiments, sobretot, però també als possibles clients que, per les circumstàncies que sigui, no poden evitar, a un moment donat, respirar l'aire contaminat.

D'altra banda, l'escorament amb què han triat els exemples de rectificació de les autoritats (Irlanda i Croàcia), silenciant els casos de França, Itàlia i tants d'altres, ha estat una manera no gaire airosa de mostrar els canyissos. En tot cas, aquesta priorització dels beneficis econòmics -obscena de tan clara i directa- per damunt de qualsevol altre valor retrata a plena llum la nostra societat. El tauró del càncer pot rondar per les aigües del nostre litoral, a l'aguait de les seves pròximes víctimes, i hom es queixa amargament d'una llei que contribuiria a allunyar-lo, perquè afectaria la caixa.

No és possible, en qüestions com aquesta, legislar a gust de tothom, però tota la ciutadania hauria de sentir-se concernida per un problema de salut i no obviar-lo a l'hora d'adoptar una o altra actitud. Servidor estaria a favor de l'aplicació d'aquesta llei, però continuaria consternat per la passivitat de les autoritats respecte de tantes i tantes fonts de contaminació de l'aire que respiram i que inexplicablement no entren en cap legislació. La doble moral de cobrar impostos pel tabac i desaconsellar-ne alhora el consum de la forma més truculenta ens parla d'un Estat no gaire creïble a l'hora de dictar lleis per protegir la netedat de l'aire i la salut dels nostres pulmons. I és que l'Estat no és millor que els seus ciutadans -i viceversa.