Els menorquins venim ara mateix d'una setmana en la qual han voleiat emfàtiques les campanes i hem escoltat, amb reiteració, discursos i pronunciaments polítics sobre la identitat de Menorca. I açò, com és tan sabut, perquè acabam de celebrar la Diada -per mi nítidament nacional- que evoca l'episodi en què l'illa esdevingué a pler terra de la Corona catalanoaragonesa. La idea de la identitat, a mi, em té torbat d'antic, perquè sovint he pressentit que constitueix un factor crucial en la vida de les persones; però també perquè és de dificilíssima definició, gairebé impossible, i tanmateix no para de martellejar-nos fondament. Després d'haver parat l'atenció de què som capaç als discursos tan acadèmics i rics com els pronunciats aquests dies per l'autoritat intel·lectual que representen les catedràtiques Josefina Salord i Pilar Benejam, no acab d'esvair dins mi els dubtes tumultuosos que suscita la qüestió. I açò que, a vegades, em sembla que l'existència racional i emocional no ens entra en estadis de serenitat si, abans, no sabem qui som i d'on provenim.

L'amnèsia sempre és mal tolerada per l'ésser humà. Més enllà d'ens de biologia en estat de palpitació cardíaca permanent, ¿què som?, ¿quins factors ens determinen? No ho podria pas contestar resoltament. Seria més fàcil caure en pedanteries que no pas en raonables encerts. El que sí sé per cert, entretant, és que, resolguem, o no, la definició, almanco ens cal un esforç de partida: el reconeixement de la pròpia identitat, no ja la purament individual de ser fill o nét, sinó la identitat històrica de la qual en formam part indissolublement, encara que ens hi haguem incorporat fa dos segles o només dos dies. Caldria arrencar d'una evidència: la història personal de qualsevol de nosaltres es veu construïda per la combinació de dos elements indefugibles que es requereixen mútuament. Primer, la unió genètica d'uns pares; i després, la incardinació de l'individu, des del moment mateix del naixement, en un lloc territorial concret i precís.

No som sols éssers d'entelèquia fisiològica, sinó, a més, d'entelèquia històrica. Dit amb altres paraules: no només ens afaiçona la genètica, sinó també el moment i el lloc en què fem l'aparició. Per tant, som estructura social, estat econòmic, valors; som unes creences, i som terra i som llengua. Vet aquí desgranada, en alguns dels trets definitoris, el que convenim a denominar identitat. El robinsonisme d'individus situats solitàriament en una selva representen anomalies que ens fan avinent que les persones som, al capdavall i indefectiblement, el fruit d'una biologia i d'una societat en permanent relació: l'una reclama l'altra. Idò: la identitat podríem entendre-la com la fusió de la biologia que ens dóna corporeïtat i de l'hora i el lloc en el qual irrompem.

És a través d'aquesta complicada digressió que em conform a considerar que la identitat és l'element que atorga intel·ligibilitat a l'existència humana, i que aquesta s'alimenta de les senyes del poble en què hom hi fa el natalici. La idiosincràsia a la qual pertanyem són els ingredients que cooperen en la construcció de la identitat personal, encara que convinguem que no són els únics. La integració personal, per tant, haurà de consistir en la immersió dins de tots aquells condicionants de naturalesa històrica a què m'he referit. I haurà d'aplicar-se el mateix procediment per als nouvinguts. Com ha considerat la professora Pilar Benejam, arribam a la conclusió que "menorquí és aquell que vol ser-ho i s'identifica amb l'illa". El drama, però, sorgeix quan els mateixos autòctons -rebecs i hostils- es resisteixen a fer ells mateixos, per a si mateixos, la immersió en les aigües de la seva identitat històrica. Llavors apareixen les fòbies de la identitat d'origen i es desplega una mena d'importació d'altres identitats tingudes per superiors que, en lloc de fer-nos universals, ens empresonen. Jo no vull adoptar cap identitat del món, sinó aportar-hi la que m'és prístina i primigènia. La disputa hi és oberta.