A mesura que s'apropa la data fixada per a la compareixença davant el jutge, Jaume Matas matisa el discurs. D'un "demostraré la meva innocència" ha passat a un "demostraran la meva innocència". Qui...? L'equip d'advocats capitanejats per Manuel Ollé Sesé, un dels experts més prestigiosos en dret penal internacional. I no cal dir que el fet d'haver fet aquesta passa fa el senyor Matas més culpable a ulls de tothom. Ni tan sols li serveix d'excusa, per a reforçar la seva innocència, el fet que Ollé hagi guanyat fama amb causes de lesa humanitat com és ara la defensa de les Mares de Maig. Després de sentir tot el que hem sentit, ningú no creu que Matas sigui víctima de la maledicència de l'esquerra ni que els fiscals s'hagin encruelit amb ell per tal d'aconseguir notorietat. Ni tampoc que la gent del seu propi partit li hagi volgut passar comptes pel fet d'haver dilapidat els privilegis de la dreta a les eleccions de 2007. Tots els retrets dels seus, després de l'esclat electoral, coincidiren en la denúncia de les seves suposades (i únicament suposades) vel·leïtats catalanistes. Ningú no qüestionava que hagués fet una correcta gestió dels cabals públics. Ni fins i tot la seva precipitada marxa als Estats Units va treure la bena dels ulls als seguidors més fidels. Al cap i a la fi, tocant el dos cap a les Amèriques, no feia més que recórrer la sendera dels elefants que ja havia fet el Professor de Georgetown. Essent president, Matas, havia aconseguit que l'investissin Honoris Causa d'una universitat privada de Nova York, i amb aquesta credencial i el suport generós de la família Barceló havia d'acarar un futur tan confortable com optimista. En el món de les altes finances hi ha decisions que mai no podran ésser enteses pels ciutadans corrents. La confiança incondicional de Murdoch en Aznar, per exemple, és d'allò més inexplicable. O la dels Barceló en Matas. Tanmateix, l'escala que havia possibilitat l'ascens espectacular de Matas s'aguantava en terra molla. I les possibilitats de tombar han estat sempre evidents. Matas no ho volia veure. La distància el feia creure immune. I el darrer pensament del dia era per a Rafel Perera, el seu àngel de la guarda. La sensació de sentir-se blindat contra tot perill li ha permès mantenir la fe dels que fins ahir mateix donaven la cara per ell. "Em reuniré amb Jaume Matas i aclarirem tot allò que s'hagi d'aclarir", repetia Piña Homs, convertit en el president del Comitè d'ètica del Pepé. "Estic convençut que el meu client tindrà una resposta satisfactòria per a tots els interrogants plantejats", apuntava Perera. "Ho aclariré tot en el seu moment", afirmava el mateix Matas. Aquest dret al dubte que reivindicaven els matistes més acèrrims davant els rumors de culpabilitat que propalava el carrer, acaba de desfer-se com un castell de cartes. N'hi ha hagut prou que Matas, en el seu discurs exculpatori, passés del pronom de primera persona singular al de tercera persona del plural. Del "demostraré la meva innocència" ha passat al "demostraran la meva innocència". I l'ha esguerrada. En el seu fur intern, fins i tot els que no volen creure en la seva culpabilitat ja han emès veredicte. No cal dir quin.
Escriptor
