Cap d'Any té molts components simbòlics. Un dels més repetits fa referència al balanç i a l'inventari, personal i col·lectiu. Després de guanyar un any a la vida, hom constata que ha augmentat el seu arsenal de records i observa com el magatzem de la seva vida és ple de materials encara sense classificar. Hi ha vàries reflexions que, des del meu modest punt de vista, cobren interès en aquest final de la primera dècada del segle XXI, particularment perquè des de diversos camps se'ns ha alertat d'allò que era a punt de succeir.
Amin Maalouf ha manifestat de forma reiterada la seva inquietud davant un món desajustat moralment, econòmicament i socialment. Ell mateix es preguntava si la humanitat no havia tocat sòtil sobre la seva incompetència moral, a causa de l'esgotament definitiu d'un model que hauria servit per construir la modernitat, però que hauria exhaurit tot el crèdit. Els més radicals, com ara l'historiador Eley Geoffrey, aposten per una lectura de la història contemporània en clau de conquesta i de lluita, de radicalització i de recuperació dels components revolucionaris. Contràriament, la torre de control de la humanitat aposta pel revisionisme i la restauració, conscients que les alarmes són persistents i de cada cop més inquietants.
A banda de la posició ideològica o del punt de vista, existeix un cert consens que cal ordenar els materials dels darrers deu anys, les caixes negres on han quedat fixats els avisos i les consignes més inquietants, el disc dur on podem consultar tots els diagnòstics que la humanitat ha rebut i que no hem tingut en compte. Hem viscut una dècada d'agitació, però ja hem passat a l'etapa postfrenètica. Tanmateix, es pot plantar cara a aquest nou temps de moltes maneres, la majoria plausibles.
Des del país, allò més intel·ligent i més profund passa per recuperar les cultures locals, classificar-les i convertir-les en referència davant la cultura de la globalització avariada. Passa, també, per prestigiar novament aquestes cultures particulars, davant les cultures generalistes i superficials que consideren els gèneres tradicionals com a obsolets i antimoderns. Els qui venim de societats rurals coneixem la complexitat de les cultures de resistència, particularment perquè el món nostrat ha generat unes formes de vida i un univers simbòlic intemporal, vàlid més enllà del temps i útil per plantar cara sobretot a les conjuntures adverses.
Des d'aquest punt de vista val la pena reconstruir la memòria de la terra i del paisatge, el model de vida i l'art de viure de la gent que ha nodrit el país al llarg de la història. Tot, amb la intenció de refrescar-ne i adaptar-ne els missatges que continuen tenint sentit, però sobretot pensant en la grandesa dels valors locals i en la petitesa de tot allò que les cultures oficials ens han presentat com a referència de mercat.
En el calaix de la resistència el país hi conserva, per ventura excessivament amuntegat i confús, tot allò que persisteix viu i en condicions per construir els continguts dels models socials alternatius.
