S'espera molt de la cimera de Copenhaguen. Tornam a sentir parlar de desenvolupament sostenible i la sostenibilitat en forma d'adjectiu s'aplica avui a diversitat de substantius. Es qualifica, idò, de sostenible no sols l'economia o el transport, sinó que fins i tot algú es demana si és la nostra una educació 'sostenible'. Amb tanta profusió d'usos, hom no arriba a saber prou què volen dir els qui s'omplen la boca de 'sostenibilitats'.
Seguint la definició de l'informe Brundlandt (encàrrec de l'ONU per a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro, 1992), s'entén per desenvolupament sostenible aquell tipus de desenvolupament que és capaç de satisfer les necessitats actuals sense comprometre els recursos i possibilitats de les futures generacions. Intuïtivament, diríem que una bona part d'activitats humanes no són sostenibles a mig i llarg termini tal com avui estan plantejades.
Certament, hi ha altres definicions més perfilades. Així la que proposen D. Pearce, A. Markandya i E.B. Barbier, en la qual es diu que en una societat sostenible no hi ha d'haver ni un declivi no raonable de qualsevol recurs, ni cap dany significatiu als sistemes naturals ni tampoc cap declivi significatiu de l'estabilitat social. D'altra banda, H. Daly diu que una societat sostenible és aquella en la qual els recursos no s'han d'utilitzar a un ritme superior al del seu ritme de regeneració, no s'emeten contaminants a un ritme superior al que el sistema natural és capaç d'absorbir o neutralitzar i els recursos no renovables s'hi utilitzen a un ritme més baix que el que el capital humà creat pugui reemplaçar al capital natural perdut.
Que una definició estratègica com aquesta presenti notables dificultats de traduir-se en el dia a dia no pot ser excusa per estalviar esforços per superar les dificultats d'ordre pràctic que suposa el principi ecologista del pensar globalment i actuar localment, cosa que no hi ha cap govern que faci.
El problema rau en l'egoisme dels qui s'estimen més amagar el cap davall l'ala i no veure la realitat horrorosa. Tirèsies era cec i, tanmateix, veia el futur. En temes de canvi climàtic, no cal ser cap profeta o endeví: els efectes són ben observables. De mica en mica, les activitats humanes redueixen la capacitat del nostre planeta per mantenir la vida, en una època en què l'augment de la població i el consum creen unes exigències més grans que afecten aquesta capacitat. L' impacte destructor combinat d'aquella majoria d'éssers humans pobres que lluiten per subsistir, i d'aquella minoria rica que consumeix la major part dels recursos del món, va soscavant els mitjans que permetrien la supervivència i el progrés de tots els pobles.
L'any 1988, el Parlament de les Illes Balears va publicar, a instàncies del diputat Joan Mayol, l'Estratègia Mundial per a la Conservació, elaborada el 1980 per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i dels Recursos Naturals, en col·laboració amb la FAO i la UNESCO. Si pocs diputats (i periodistes polítics!) es degueren llegir aquella estratègia, menys encara la van seguir els diferents governs que d'aleshores ençà hem tingut a les Illes Balears. I no en parlem ja dels qui comanden al planeta de la vida, la Terra. Per cert, que el notable document parlava de desenvolupament sostingut, que no 'sostenible'. En un text introductori, l'antecessor de Maria A. Munar en la presidència del Parlament i en el partit, Jeroni Albertí signava.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.