Què feim amb el Mallorca?

Mateu Alemany deu començar a demanar-se, aquests darrers dies, què ha fet ell per merèixer tant de càstig, quin pecat deu haver comès per haver de suportar, com a feixuga penitència, la creu d'un Reial Mallorca que cada dia és notícia per motius clarament extraesportius. El misser andritxol també té motius més que sobrats per estar, cada dia més, amb la mosca darrere l'orella, quan contempla com la societat illenca sempre acaba girant la vista cap a ell en el moment que el club més representatiu de la nostra comunitat acaba, un dia si i l'altre també, penosament enfonsat dins l'enèsim parany on el condueix la irresponsabilitat d'aventurers de tota casta i condició; individus d'ambició desfermada i sense cap escrúpol, procedents de dins i de fora de l'Illa.

En realitat, amb el Mallorca passa un poc el mateix -salvant les distàncies- que amb el santuari de Lluc, que tothom vol que hi sigui per anar a passar una estona els diumenges però ningú no vol afluixar la butxaca per garantir la seva supervivència. És molt mallorquí això, el patriotisme a càrrec de la bossa dels altres, la veneració sense compromís cap als nostres símbols més emblemàtics, i encara ho més l'exigència tant estesa que solem fer a tothom -empresaris, institucions, societat civil en general- per tal que es garanteixi la mallorquinitat d'aquests símbols a compte sempre dels doblers aliens. Amb aquests antecedents -i per molt que Alemany torni a treure, temporalment, el club del clot- el destí del Mallorca serà viure sempre guaitant damunt l'abisme.