"Semblava la plana alta un vaixell detingut per una calma dins un estret de pols lleonat. Serpentejava el canal entre penya-segats: i descendint en una de les muralles cap a l'altra, a través de la vall, corria una ratlla verda: el riu i les terres de les seves voreres. A la proa d'aquest vaixell de pedra, enmig de l'estret i semblant formar-ne part, com una cresta de forma geomètrica, s'hi alçava el poble de Malpaís. Bloc sobre bloc, cada pis més petit que el de més avall, les altes cases semblaven escalonades i troncades piràmides, retallant-se en el cel blau. Al peu de tals estructures hi havia un amuntegament de construccions baixes, un laberint de tanques; i per tres costats, precipicis tallats verticalment sobre la planura. Algunes columnes de fum ascendien pel mig de l'aire immòbil i després es perdien...".

Així pintava un món estrany del futur Aldous Huxley, un món on es fonia el que era real amb el que no ho era. Un món indiferent als valors tradicionals de la civilització occidental i també als sentiments democràtics, on cada persona era el minúscul pern d'una màquina que ningú no sabia molt bé per a què servia. "L'avi d'Aldous Huxley, Thomas, havia participat en la polèmica entre la raó i la fe, entre ciència i religió, que tan vivament havia esclatat dins la societat intel·lectual d'aquella època. Els filòsofs i els científics, evolucionistes i positivistes, que negaven la utilitat de la religió. És clar que en aquella batalla hi hagué una reacció que incloïa concepcions espiritualistes. Homes de ciència que es mostraven partidaris de l'origen diví de l'univers i que retornaven la seva importància al sentiment religiós, com quelcom que participa de la natura de l'home, és a dir, la protesta de la consciència contra un món sense valors... "Pujaren.

Era el camí escalonat que anguilejava de l'un a l'altre costat del barranc. De vegades el soroll dels tambors es feia quasi imperceptible i d'altres semblava trobar-se a la primera volta. Quan es trobaven a la meitat de la pujada, una àguila passà tan a prop d'ells que l'aire de les seves ales els fuetejà el rostre amb un buf fresc. A una encletxa de la roca jeia una pila d'ossam. Tot era absurdament opressiu...". Opressiu. En tots els aspectes. Aquesta és segurament la paraula clau en la narració d'Aldous Huxley. Opressió política, social i, també, maquinal, és a dir, fora de tot sentiment. És també opressiu el paper de la ciència o l'hauríem de considerar alliberador? La visió del futur que l'escriptor plantejà en aquells moments era, tot simplement, desenvolupar de manera imaginària les realitats d'aquell present, és a dir, un planeta perdut enmig del Cosmos que es despertava del malson de la Primera Guerra Mundial. Es poden realitzar en el futur les més espantoses utopies? Aquesta és la pregunta.