Vaig ser divendres 16 d'octubre a la inauguració del curs al Cercle Artístic de Ciutadella, on José Luis Malo de Molina, cap del serveis d'estudis del Banc d'Espanya, va mostrar una radiografia de la situació econòmica espanyola en el marc de la crisi internacional. La seva intervenció, clara i didàctica, segurament va satisfer gran part de l'assistència. Les receptes del BE són prou conegudes. Considera que el Banc Central Europeu ha fet els deures en política monetària, la política fiscal està en el recte camí (?) i ara cal que el Govern espanyol emprengui les accions estructurals necessàries, que, entre d'altres mesures importants (suggerí lleugerament que els sous i ‘indemnitzacions' que s'atorguen alguns personatges del món financer es vinculin als balanços de llarg termini i no com ara), passen per la reforma del mercat de treball.

Sense negar que s'hagi d'entrar, deixant de banda prejudicis, en aquest tema espinós, n'hi ha que, rere aquest anunci, hi veuen les orelles del llop. Aquests no es refien d'eufemismes, com ara "reforma laboral" o "expedients de regulació d'ocupació" (ERO), que no tenen res d'eròtic i sí molt d'acomiadament (un altre eufemisme: els laborals no solen ser comiats amables).

En el torn obert de preguntes, algú va demanar al conferenciant què hi podien fer els ciutadans per col·laborar a sortir de la crisi. Resposta volàtil: cadascú ha d'actuar segons el propi criteri, no cal dir res més. Potser convindria insistir que la solució a la crisi no pot venir de la mà de les mateixes receptes que ocasionaren el problema. Podem entendre que qualcú somiï de tornar al caduc model de més ciment, arenetes, rajola i especulació urbanística, "oblits" de normativa, corrupció política, etc. Però qui pensi així, no n'haurà après la lliçó.

En canvi, es poden escoltar veus alternatives. Sense anar més enfora, les d'Oliver Williamson i Elinor Ostrom, guanyadors de l'edició 2009 del Nobel d'economia. Aquesta darrera, la primera dona en rebre aquest guardó, al seu treball més conegut, Governant els comuns, presenta tres models diferents d'administrar els béns comunals: el mercat, l'estat i la comunitat, i centra la seva atenció en aquesta darrera fórmula.

Estudiant experiències reals, com el Tribunal de les Aigües de València, Elinor Ostrom observa com el disseny institucional (les regles utilitzades per fer front a problemes col·lectius) és cabdal per explicar els casos reeixits on la comunitat resulta més eficient que el mercat o l'estat. Per exemple, analitza comunitats de pescadors que ancestralment s'han autoregulat i han fet possible que els bancs de peix costaners no s'esgotin tot superant l'anomenat "dilema del presoner": si s'actua descoordinadament, cadascú mira només pel seu propi interès, així que, finalment, s'aconsegueix que tothom estigui pitjor que al principi, perquè l'explotació egoista (i els guanys unilaterals) acaben esgotant el recurs comú i, per tant, aconseguint que ningú guanyi.

A la història trobam institucions que la gent utilitzava per autogovernar-se, sobretot en l'àmbit local (gestió de pastures, boscos comunals, servituds de pas, dret d'usar sense abusar, recs, etc.), en desús malauradament avui, quan sembla que, per administrar el comú, només existeixi un únic mecanisme: la democràcia entesa com anar a votar cada quatre anys uns representants que gestionen en el nostre nom. Eren temps en què "de tothom" no era sinònim "de ningú", com passa ara, on només se sent com a propi la propietat privada, i no l'espai comú. Els qui no es cansen de sacralitzar la Constitució espanyola podrien recordar que aquesta, en parlar del dret a la propietat privada (art. 33) estableix que la funció social d'aquests drets en delimita el contingut, o sigui que els drets de propietat i herència no poden ser contemplats com a absoluts.

Els estudis de la nova premi Nobel ens parlen de la importància de recuperar l'esfera pública i la gestió amb responsabilitat cívica, conscients que hi ha fórmules de relacionar-nos i decidir col·lectivament que duen a l'èxit i que, igualment, n'hi ha d'altres que van de qualsevol manera.