"El company Thomas i el seu amic Lubin anaven a peu, tots dos, a la vila propera. Thomas trobà en el camí una bossa plena de lluïsos. Se l'embutxacà de seguida. Lubin es posà content i li va dir: -Quina bona sort per a nosaltres! -No! -va dir Thomas fredament- per a nosaltres no és ben dit; només per a mi és el que cal dir... Lubin restà aleshores callat. Però en deixar la plana i endinsar-se pel camí dels boscos, es toparen amb dos lladres. Thomas, tremolant, espantat i amb motiu, va dir: -Ai de nosaltres! Estam perduts! -No, -va respondre Lubin- nosaltres no, que aquesta no és la veritat. Però tu, això ja és una altra cosa. I dit això va fugir per les vegetacions. Immòbil de por, Thomas era prompte capturat. Es va treure, entre cops i galtades, la bossa. L'entregà als malfactors i per sort salvà la vida. Pobre d'aquell que només pensa en la seva persona quan la fortuna és bona. Dins la seva dissort no trobarà cap amic".

Aquesta contarella o faula escrivia Florian i no anava amb el seu exemple fora del solc. Qui no ha viscut alguna experiència semblant? A l'hora de fer negocis i recollir beneficis no s'ha de menester ningú. A l'hora del fracàs, tots els ajuts per part d'amics i parents són benvinguts. O aquell que fa despesa boja de tots els doblers i quan queda sense un cèntim acudeix al germà estalviador. Són les injustícies de la vida. El que té mal cor i pocs escrúpols s'aprofita del que conserva el sentit de la generositat. Però tot el que vol denunciar Florian és l'egoisme que pot arribar als cims més escandalosos. Els que volen el bé individual i la desgràcia comuna. Guardar els béns i repartir els mals. L'autor de l'apòleg, Jean-Pierre Claris de Florian, dit Florian, escriptor francès, era nebot de Voltaire i va escriure algunes comèdies mediocres.

Més important és la seva obra novel·lística, en la qual podem veure una forta influència de la literatura espanyola. Títols com La Galatea, Numa Pompilio, Gonzalo de Córdoba i Estella ho vénen a demostrar. Escriví també els poemes bíblics Ruth i Tobies. Però si Florian es troba amb els seus escrits a la posteritat és degut, diríem que quasi exclusivament, a les seves faules, quasi totes de caràcter satiric i moral, en què no es poden amagar les influències del mestre francès del gènere, La Fontaine. Tanmateix l'humor, l'agudesa, l'art de confrontar idees i conceptes, el color dels exemples que conta... tot això sembla ser el llegat de Voltaire, que segons sembla no li estalvià lliçons, lliçons que per altra banda ell acollí de bon grat.