Impossible cohabitació

La coalició entre PSOE, UM i Bloc no funciona. Ja va passar exactament el mateix entre 1999 i 2003 (aleshores, amb PSM i EU-Verds per separat) i ara la història es repeteix. Ahir horabaixa, la segona reunió va fracassar i es parlava d'una tercera durant la nit per mirar d'arreglar la cosa. Però passi el que passi l'espectacle d'aquests quinze dies no té preu i ha deixat clar que la cohabitació entre forces tan diferents és més que complicada, impossible. Clar que en aquesta terra de coses impossibles en política no n'hi ha. Així que per molts que es barallin ja veurem què pot passar. De tot, de fet. Inclòs que s'entenguin novament. O no. En qualsevol cas, no canviarà l'essència d'aquest matrimoni de conveniència.

El PSOE té assumit que necessita UM per governar. Ara i en el futur. I a UM ja li va bé, aquesta coincidència estratègica, perquè s'entén fàcilment amb els socialistes. Ho prova el principi d'acord al qual arribaren la setmana passada. Que el PSOE sempre havia defensat que no hi hauria compensacions per no fer Son Baco? Idò es compensa amb no sé quants milers de places hoteleres noves i no passa res. No és molt diferent a altres episodis d'amor-odi entre nacionalistes i socialistes. Es poden barallar, però sempre s'arriben a entendre. Fins i tot quan UM tenia el pacte amb el PP (2003-2007) la col·laboració era un fet, sempre hi hagué sintonia entre Francesc Antich i Maria Antònia Munar. Encara que ara es pogués rompre el pacte, seguiria existint bona sintonia i ponts oberts.

Justament és aquesta sintonia el que aixeca més gelosies i pors en el Bloc o, per ser més precís, en el PSM. En aquest partit s'entén que d'ençà de l'operació Antich -entre 1999 i 2003, de col·laboració estreta amb UM per acotar el PSM- l'estratègia coincident de socialistes i nacionalistes és arraconar-los. A més, la lluita per l'espai nacionalista ha provocat sempre profundes reticències entre UM i PSM. Que són les que marquen el final d'aquesta crisi actual i marcaren en el passat molts d'altres episodis: com el fracàs del tren d'Alcúdia, per no anar més enfora.

Una coalició del PSOE governant amb un o l'altre podria funcionar. Però amb tots dos al mateix temps no va. Ni amb rodes. Que governin per aguantar -que és el "pragmatisme" que s'ha imposat a tota l'esquerra- és possible, però mai no funcionarà. No va funcionar entre 1999 i 2003 ni funciona tampoc ara. A cop de topades, crisi, bregues, gelosies, desavinences i desconfiances no hi ha cap coalició que pugui funcionar mínimament bé. Tots els partits del pacte deien haver entès la lliçó gallega de l'1 de març passat. Han transcorregut des d'aleshores set mesos i mig i els espectacles que ens han ofert demostren que no varen entendre res, i molt manco varen aprendre la lliçó. Queden escassos denou mesos per a les pròximes eleccions.

S'hi presentaran en pitjors condicions que el 2003. Aleshores el PP no va guanyar per l'ecotaxa, com creuen els ingenus. Sinó per la demostrada incapacitat de la coalició de governar. Ara van pitjor que abans. I no, no hi haurà avançament electoral. Serà pitjor. Seran denou mesos d'erosió i esmorteïment generalitzat que abonarà una abstenció galopant. Que vist tot el vist és l'única posició lògica de l'elector. Almanco així un pot dir allò que "amb el meu vot no". No serveix de res, és ver, però votar serveix per exactament el mateix.