A França han començat a donar diners perquè els alumnes assisteixin a classe. Davant l'enorme problema de l'absentisme escolar -xacra que també afecta les nostres aules- s'ha començat a posar a prova un pla experimental de subvenció de l'alumnat, el qual funcionarà de la següent manera: cada grup d'alumnes començarà amb un dipòsit inicial de 2.000 euros, que podrà incrementar-se fins a arribar als 10.000 en cas que s'arribi als objectius d'assistència. Els diners, però, no pertanyen als alumnes de manera individual, sinó que hauran de servir perquè el grup pugui fer un viatge d'estudis, alguna activitat cultural, o per pagar la matrícula i les lliçons de l'autoescola. Des de fa un temps que estem assistint a mesures polítiques d'aquesta corda; en alguns municipis catalans i andalusos ja s'ha començat a premiar els joves de menys de 30 anys que passen el control d'alcoholèmia: se'ls dóna un carnet per anar al teatre, un descompte per sopar a un bon restaurant, 20 euros en efectiu, un número per a la rifa d'un viatge o per anar a Irlanda a estudiar-hi anglès.

Tot plegat, ben risible. Si aquí ja apliquem aquestes mesures en l'àmbit de la conducció juvenil, no em sorprendria gens que també les polítiques franceses de premi a l'assistència escolar fossin també ben rebudes. ¿A on anirem a parar? Al meu parer, aquest tipus de premis desvirtuen l'objecte a què s'apliquen: si premies l'educació amb diners, des de l'Administració, desdibuixes la seva naturalesa. El poder ha començat a tractar-nos d'una manera paternalista, familiar, gairebé establint un vincle sentimental amb el ciutadà; davant la contínua irresponsabilitat dels individus, de la seva infantilització accelerada, el poder ha hagut d'assumir un rol afectuós, benèvol, de caramel a la butxaca. Aquest paper que a França interpreta ara l'Estat amb els seus premis, fa només unes generacions l'interpretava la família; era el nucli familiar qui recompensava el jove després d'una bona actuació acadèmica; als joves de la meva generació, a casa se'ls comprava una motocicleta amb l'obtenció del graduat escolar; i un cotxe si aconseguien accedir a la Universitat.

Potser ha estat la dimissió d'aquesta funció en l'àmbit domèstic el que ha forçat el poder públic a fer aquesta feina, abans casolana, ara administrativa. L'Estat fa de pare perquè els pares han dimitit del seu rol, cosa ben trista. Professors i policies han assumit competències familiars. Els joves han d'estudiar i acudir a les aules perquè és la seva obligació, la seva responsabilitat, perquè d'aquesta manera aprendran a pensar i a valer-se per ells mateixos en el futur, amb llibertat de criteri i d'actuació. Si no se'ls fa entendre -des de casa!- que aquest és l'objectiu del sistema educatiu -formar persones lliures i capaces- i en canvi se'ls evidencia que aquest està lligat a objectius pràctics i immediats -una recompensa econòmica-, s'està desvirtuant el sentit de la institució. El Gran Germà d'Orwell s'ha transformat en Gran Pare: anem cap a un futur on tindrà sentit un Ministeri de les Cançons de Bressol.