algo de nubes
  • Màx: 18.67°
  • Mín: 13.93°
18°

ZP, Rajoy, Messi i el putrefacte Valdemar

El dilema espanyol als seus cavernosos inferns econòmics i polítics sembla ser o posar pegats a la cultura del totxo i del pelotazo, o continuar amb el model escorat encara més cap a l'escola de Chicago (M. Friedman, Al Capone, etc.). En l'encarnació política d'aquesta disjuntiva trobam en el primer pol el PSOE, i en el segon el PP. Un psiquiatre ho anomenaria una disfunció bipolar. En la seva encarnació diguem que humana sorgeixen les còrpores -i se suposa que els caps- de Zapatero i de Rajoy respectivament, tot i que moltes vegades en posicions intercanviables, coincidents en molts d'aspectes, com ara en el resultat gairebé inevitable: la dinamització de l'estat de dret, de la democràcia, en la consolidació del clientelisme i del caciquisme en una deriva més efectiva que la de la Itàlia de Berlusconi, tot i que no sempre tan cridanera.

El cas de Zapatero és lleuger, prestidigitador, és el cas d'un dels beneits, així el va qualificar Rajoy al Parlament espanyol, més llests de la història d'Espanya, però. Té la gràcia de la improvisació i del dubte, de la sorpresa. Zapatero és quasi tan postmodern com Valdano, tot i que el Demòstenes madridista encara té molt a ensenyar a Zapatero en qüestions de retòrica, oratòria i metafísica. No és debades que l'argentí sigui la llengua armada d'un dels reis de la profitosa ruïna econòmica vigent. Els discursos de Zapatero són embullats quant a la musicalitat, la prosòdia, la sintaxi. És pesadíssim, reiteratiu. Quant al que diu, no importa entrar-hi, i a més seria impossible.
El cas de Rajoy és diferent, parla bé, gairebé tan bé com Valdano -amb el petit i celebrat defectet de les esses, però ningú no és perfecte-, és alt, corpulent, gallec.

El que diu s'entén perfectament, encara que sigui més d'una vegada el ventríloc de Fraga. El seu problema és que és Cyrano de massa gent alhora, de tots els seus barons, territorials o extraterritorials o imputats, o a la garjola, amb la qual cosa perd en claredat i guanya mèrits per acabar en un psiquiàtric. Estic segur que -com si fos Rappel o Aramís- el candidat del PP, en quedar tot sol, després de dies de feina esgotadora, en la intimitat de ca seva, de cada vegada més comença a sentir veus. Unes li sonen a renyades d'Aznar i Zaplana i Acebes, d'altres li recorden les dels taurons de les finances, dels pelotazos, del Real Madrid ("valgui la redundància", si se'm permet la traducció), de Camps, de Matas, de sastres, fontaners, constructors, banquers, o de pies veus d'ultratomba com ara les de Rouco, Rodrigo de Santos, o del difunt i putrefacte Sr. Valdemar; del Palma Arena, de Gürtel, de la banca (rien va plus, Mariano), fins i tot de Son Oms, de Nadal, de Vicens, etc., tot i que amb aquestes darreres veus no hi contava ni als seus millors malsons.

L'única cosa que ja li queda per sentir a Rajoy, i també, encara que no ho sembli, a Zapatero, és que finalment, li han trencat les cames a Messi, sota la mirada engreixada i engominada dels ínclits àrbitres espanyols, del jutge declaradament amic de Camps -De la Rúa?-, o del Tribunal Constitucional. Que no perdi l'Esperança mai. Tot arribarà. Potser la propera jornada de lliga.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Hilari de Cara, fa mes de 14 anys
Fe d'errades: allà on diu "dinamització", volia dir "dinamitació", del verb dinamitar
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente