Un senyor valencià, de llinatge Catalán, va encarregar un estudi genealògic exhaustiu per demostrar que cap dels seus avantpassats no havia estat català: volia, així, posar fi a les indirectes i a les burles de què era objecte el seu fill en el col·legi; i deixar clara la seva puresa de sang. Aquesta història ha servit a l'escriptor i historiador Miquel Barceló per embastar el misteri de la no catalanitat com a afirmació de valencianitat. De l'anticatalanisme com a expressió de valencianisme. Aquest fenomen es dóna obstinadament en el redol de la dreta espanyola i, encara amb més aferrissament, en la dreta valenciana. Ser anticatalanista és una modalitat d'afirmació d'espanyolisme, però qualsevol manifestació de valencianisme va associada, de manera grollerament explícita o maldestrament implícita, a l'anticatalanisme. Les identitats que es basen en la negació de l'altre deriven cap a actituds feixistitzants -o obertament feixistes.

L'Estat espanyol és un parc temàtic de varietats identitàries construïdes amb material extret de la negació i de l'odi. La dreta es nodreix d'algunes d'aquestes negacions i de bona part de l'odi que generen. Però amb això no s'ha d'entendre que l'esquerra espanyola sigui la Immaculada Concepció. Ja hem comentat aquí alguna vegada com la versió de Mort de Dama, de Llorenç Villalonga, dirigida per Pere Noguera, havia de recalar a València i que es va suspendre perquè gent de la UCD -Abril Martorell, per als que tenen memòria- no podia permetre que aquella representació, en un mallorquí saborós i punyent, no servís per negar la unitat de la llengua -el conseller illenc, Conrado de Villalonga, havia deixat clara la seva posició en aquesta qüestió. Ara, amb motiu de la Diada de la comunitat valenciana, el Palau de la Música Valenciana estava en ple muntatge de l'òpera Roger de Flor, de Ruperto Chapí i Mariano Capdepon, que s'havia de representar demà, quan uns components del Cor de la Generalitat valenciana denunciaren que se'ls obligava a canviar el text, dient "poble valencià" o "poble aragonès" on l'original deia "poble català". Finalment, s'ha optat per suspendre aquesta representació.

Per evitar que en un escenari valencià es canti un llibret on hi ha escrit "poble català", s'ha canviat tot un programa institucional i s'ha llançat al clavegueram una quantitat de diners que no es farà mai pública.
L'anticatalanisme de la dreta valenciana puja sempre, respecte de l'espanyola, un escaló més en virulència, que en definitiva és el toc final d'un identitarisme violent i inevitablement ridícul. La segregació lingüística duta a terme en temps de Francisco Camps -al final, tot lliga- fou la primera gran cristal·lització de tot plegat, i, quan hi pensam, des d'aquí encara ens sorprèn, d'un principi, que aquesta barbàrie cultural fos consagrada per l'estatut valencià amb la conformitat i el suport dels socialistes llevantins. Però Roma de vegades no paga traïdors i el valencianisme segregacionista i anticatalanista no ha duit a les urnes ni un sol vot amb la marca de la rosa. (Avui no parlarem d'aquí, de les diverses línies i sensibilitats presents en la gran família socialista balear.)