algo de nubes
  • Màx: 26°
  • Mín: 20°
26°

Fora de joc

La independència, quan és un objectiu, provoca valoracions contraposades i pot ser objecte de quasi criminalització. En canvi, quan és present sol produir unanimitats en l'avaluació positiva i en l'exaltació dels protagonistes de la secessió passada. És fàcil trobar estats que celebren l'efemèride amb orgull. Fins i tot, Espanya té una "guerra de la Independencia", tot i que no va ser ben bé això. A Castelló, que tenen bilingües les plaques dels carrers, hi ha una "Plaza de la Independencia / Plaça de la Independència", que si la dius en castellà sembla no apuntar al mateix fet que si ho fas en català (un, del 1808; l'altre, del 2014, diuen). I és que aquesta paraula canvia de significat fins i tot en traduir-la.

A Palma, davant la Seu, un pic cada mes desfilen soldats uniformats com els de la Independencia. A Barcelona, dia 11, hi va haver una manifestació per la Independència. Hi va participar Joan Laporta. Ningú no deu creure que en aquesta decisió prioritzàs els interessos del Barça. Ni tampoc que la seva participació fos a nivell personal; si anava a primera fila subjectant la pancarta era perquè n'és el president; si no, hauria anat dins el gruix de la gent. No es tracta, per tant, de si a nivell personal ho pot fer o no. Potser va anteposar la projecció personal o la defensa del país o ambdues coses alhora; no ho puc dir. Però els qui, en tot cas, li ho poden retreure són, sobretot, els socis i, no tant, els seguidors del Barça, que són els qui representa. Però, curiosament, els atacs més forts no li han vengut de per aquí.

Entre els més estrambòtics, els del president de Cantàbria que, fent honor a un concepte d'hospitalitat ben miserable, va aprofitar la presència de Laporta a la llotja del Ràcing per recriminar-li que anàs a la manifestació i es negà a dinar amb ell i va fer tornar enrere la decisió del "Club Embajadores del Puro Habana" de lliurar una distinció a Laporta. I hi va afegir la perla que era tolerant amb tot, excepte "amb els assassins d'ETA i amb els que es volen separar d'Espanya", tot al mateix sac; tant si la via és pacífica com violenta. És una mostra més d'aquest dret que els líders d'algunes autonomies s'atribueixen de controlar què fan a altres comunitats o, en aquest cas, a organitzacions socials d'altres comunitats. Igual que Esperanza Aguirre, que es manifesta irada davant la reforma de la Llei d'estrangeria perquè permet que les comunitats autònomes que ho recullen en els seus estatuts (Catalunya i Andalusia) puguin concedir permisos inicials de treball als immigrants.

Com els qui, en lloc d'agrair que als territoris on el castellà no és llengua pròpia s'accepti com a oficial, s'indignen quan la llengua pròpia d'aquestes comunitats no està per sota el castellà. És difícil la convivència a Espanya perquè l'única convivència que accepten és aquella que ells imposen. ¿Tots els espanyols "autèntics" són així? Potser no. N'hi deu haver que pensen diferent, però l'atmosfera que domina és aquesta, els que en discrepen són silents o silenciats. Els qui creien en una Espanya igualitària ho van descartant: uns perquè han descobert que les mesures igualitàries no els agraden; els altres perquè s'adonen que amb segons quins socis és impossible assolir un tracte d'igualtat. Si enguany el Barça guanya la lliga tendrà més mèrit. Potser no sols perquè el Madrid s'ha reforçat o perquè repetir triomfs costa més, sinó perquè n'hi ha que pensen que no s'ha de mesclar política i futbol quan la política que s'hi mescla no és la que ells volen.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.