La pregunta que ningú no vol fer

Allà la circulació ja no era lenta, simplement estava col·lapsada. Per la finestra, gent de totes edats i condicions ens passava davant fent ús dels innumerables carrils bici. També era normal i a ningú no estranyava. Són anys de topar amb la dura realitat que les ciutats, malgrat que Estocolm és gairebé en la seva totalitat una ciutat moderna, no varen ser pensades per assolir les quotes de cotxes existents actualment.

El bitllet simple de metro o d'autobús val tres euros, així que tampoc no confien tota la solució de la mobilitat al transport col·lectiu. Només uns vehicles que ajustin la seva mida al volum dels que hi desplaça poden ser la solució. És a dir, la ciutat es fa a mida de les persones i no a la dels aparells que aquestes volen utilitzar. La bicicleta ocupa l'espai més semblant a una persona i, per això, rep el tracte preferencial. Si, a més, no fa renou, no contamina i promou l'exercici que és salut, el debat sobre el seu ús és innecessari.

Després, una vegada garantits els drets de les persones, podem parlar de com compatibilitzar el dret d'aquestes persones a una altra casta de transport, que voluntàriament haurà de ser més car i limitat perquè afecta els drets dels altres. Perquè hi ha una insuperable limitació física: a la ciutat no hi cabem tots amb cotxe. Perquè uns l'utilitzin, altres n'han de patir les molèsties. I, en aquesta jerarquització de privilegis, qualcú haurà de dir com s'assoleix el dret a utilitzar l'espai públic que no basta per a tots.

Tenen dret a anar en cotxe només els nadius? els que duen ics anys de residència? els joves, els vells o els ni figa ni raïm? els blancs? els rics? els primers que arribin a la calçada? Aquesta és la pregunta que ningú no es vol fer. Ja és hora de fer-la i d'acabar amb tantes hipocresies.