Tres falzies, com turistes accidentals, romanen i caguen, encara, a la portassa i el sol entra a la casa amb presagis tardorals. Els teuladers, que no són migratoris, no han deixat créixer els bellveures de tot l'estiu, perquè queda poca cosa sense encimentar pel redol. I les mèl·leres que passen pel corral -i no són rates- tenen set i buiden les magranes de verd en verd. Hi ha set i la lluna no muda fins divendres, per ploure. Demà, amb més festa que als despatxos i altres llocs laborals, els mollets s'ompliran d'il·lusions de raors i verderols. I la mar pareixerà aquella Polònia pascuda* d'esperances i envaïda d'exèrcits de fa setanta anys.

Aquest articulista venturer posaria el seu valuós espai a disposició de totes aquestes històries tan humanes i doblereres -valuosíssimes històries- que ens vénen del Govern Matas, la crisi, la grip, les artimanyes d'ETA o les bregues de tots els Son Gotleus de Mallorca, però sap que rere aquestes històries sempre hi ha un nosaltres que no és sempre el seu ‘nosaltres'. El del ‘nostre' país que s'està desfent realment i el del ‘nostre' esport que es va fent televisivament, com si no sabéssim el nom de cada cosa. Retòriques narratives de banda, qui ha peixit mèl·leres tantes primaveres i compara l'au amb el sector turístic sap de la golafreria de la butzeta que serà ocell. El turisme, com la mèl·lera assedegada, defintivament, no té remei: et prendrà les magranes abans de madurar. Es poden fer les enquestes que es vulgui i cercar les idees més innovadores. Com deia aquella intel·ligència amb cames que era Nadal Batle, el millor gestor del turisme és el temps i l'espai: sol i platja. ‘Nosaltres' sols hi som per peixir les mèl·leres.

(*) És el participi de verb péixer, sinònim d'apeixir, que també admet la forma ‘past' i que significa donar menjar a la boca, que és el que fan els ocells amb les seves butzetes o alguns humans, com aquell protagonista de la ‘milana bonita' de Miguel Delibes.