Aquest estiu Barack Obama ha dedicat bona part del temps a promoure el seu projecte de reforma de la sanitat, que hauria de servir per donar cobertura mèdica pública als 50 milions de nord-americans que no disposen de cap mena d'assegurança. L'hostilitat a què ha de fer front Obama per tirar endavant la reforma és tan forta com es preveia, però aquests dies han saltat totes les alarmes quan, als discursos que ha fet el president en estats refractaris al seu pla, hi han assistit ciutadans (contraris a qualsevol intrusió del govern federal en les seves vides privades) esgrimint armes automàtiques.
Emparant-se en la llei (vàlida només en alguns estats) que permet a qualsevol persona de portar armes en llocs públics, aquests ciutadans pistolers han dit que només defensaven el seu dret a la llibertat, que ara senten amenaçada -expliquen- perquè la Casa Blanca està en mans d'una "administració socialista". Deixant de banda la retòrica obtusa i exaltada dels que protesten, a qualcú el pot sorprendre que, en un debat sobre la sanitat, s'hi mescli també el dret a posseir armes, però basta donar un cop d'ull a la història dels EUA per entendre que és molt lògic.
L'assumpte és prou conegut i no cal allargar-s'hi. Tant els emigrants que s'anaren instal·lant al continent com els pares de la independència tenien motius de sobres per desconfiar del poder estatal: a molts dels primers, els havien perseguit i gairebé exterminat per no compartir ni la religió ni la ideologia oficials dels seus països d'origen; als segons, el rei anglès els havia sotmès durant anys i havia provat d'impedir per tots els mitjans que creessin una república lliure i democràtica.
Tanmateix, després de la independència, quan el país encara estava en fase de construcció i les estructures de poder encara eren precàries, molts ciutadans es trobaren que s'ho havien de seguir fent tot ells mateixos. Ho hem vist en incomptables westerns. Un pioner se'n va amb la família a l'Oest amb la intenció d'adquirir un tros de terra i fer-hi una granja. Perdut en la immensitat de les planúries, sense a penes veïns, envoltat d'indis comprensiblement emprenyats, de representants corruptes de la llei i de tota classe de bandolers perversos, el pobre granger quedava a la bona de Déu, i si era atacat només podia confiar en la sort i en el seu coratge i la seva punteria.
Cap pel·lícula ha explicat millor la importància que històricament han tengut les armes (ben usades) en la consolidació dels aspectes més positius dels EUA -establiment de la justícia, salvaguarda de la llibertat individual- que un dels grans títols de John Ford: L'home que va matar Liberty Valance.
L'argument és d'una simplicitat mítica. Valance (Lee Marvin) és un bandit que té terroritzat un petit poble de l'Oest (segle XIX), fins al punt que només un jove advocat idealista (James Stewart), amb una fe cega en la bondat de la llei, s'atreveix a desafiar-lo. S'enfronten en un duel i, contra tot pronòstic, l'advocat (inepte amb les pistoles) mata el malvat. El final de la pel·lícula, però, que s'esdevé molts anys després del duel, revela que en realitat Valance va morir pel tret furtiu d'un cowboy (John Wayne) individualista i descregut, però conscient que el temps d'anarquia èpica en què ell sempre havia viscut i sentit còmode havia d'acabar, encara que això comportés, també, la fi del que ell mateix era i representava.
Molts dels americans que ara acusen Obama de socialista pensen ser els hereus d'aquells pioners valents i cowboys nobles. En realitat, però, la incapacitat d'entendre l'evolució de la història, i de veure que la política del president demòcrata és una passa més cap a la justícia i la llibertat, els converteix en caricatures, extemporànies, vulgars.
