algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 18°
18°

De dietaris i dietarismes

Em sembla cosa òbvia que un diari o dietari es pot portar per molts de motius però si ens centram en el dietarisme concebut com una activitat literària -o més exactament com a productora d'uns textos destinats finalment a la seva publicació- el més usual serà topar-nos o trobar-nos amb un enregistrament, més o manco aticista o arregladet, de dades autobiogràfiques, centrat en la imatge que l'autor voldria deixar a la posteritat, amb l'esperança de tenir-ne alguna. Així, és un fet que molts de crítics han considerat i consideren que el dietarisme -juntament amb el memorialisme i el gènere epistolar- pertany a la que han denominat literatura del jo. Podríem dir que, en darrer terme, la seva funció seria erigir-se, petit o gran, un monument literari de cara al futur.

Tanmateix, aquest no és el cas de qui, conscient que el jo massa sovint no té gaire d'heroic ni d'exemplar, pensa que, segurament, hauríem de parlar del jo més aviat en plural. Perquè el jo no té per què concebre's sempre com una realitat monolítica. Confés que a mi l'egocentrisme tant a l'ús no em fa cap gràcia i em sembla distorsionador. L'autocomplaença és sempre perillosa. Resulta massa fàcil enganyar-nos a nosaltres mateixos. Personalment, crec que, en realitat, a mesura que van passant els anys, a mesura que un es va allunyant de l'adolescència, d'alguna manera el jo es va moderant -per dir-ho així- i fraccionant i, a poc a poc, es va comportant com un petit conjunt de jos, conjunt que he comparat moltes vegades a una petita companyia de teatre de províncies, els membres de la qual, a part de tenir els seus papers prefixats (el galà jove, la diva dramàtica, el personatge d'una certa edat, etc.) també són capaços d'adaptar-se a les interpretacions dels rols més variats.

A aquesta fragmentació del jo -que també podríem considerar una disgregació- hi contribueix no sols el pas del temps, ans també la diversitat de circumstàncies amb que cal que cadascú s'enfronti. Per altra banda, a mi sempre m'ha interessat molt més la recerca de la veritat -per limitada que sigui sempre la que podem atènyer- que no l'escriptura practicada com una mena d'orfebreria verbal. I si la realitat és fragmentaria -o ens ho pareix- el coneixement i el pensament encara ho són més. Per això he de confessar que l'escriptura que em resulta més còmoda és la del dietarisme -entès més que res com un instrument de feina, com un instrument del treball intel·lectual- que consider que és o pot resultar la més directa i espontània. Perquè, pel que fa a la pràctica de la parenta pobra, quan un rep el primer vers -per dir-ho així també, fent referència a una experiència bastant corrent entre els lletraferits que en són afectats- se sent obligat a continuar.

Aquesta obligació no existeix quan un escriu un dietari. La seva escriptura, així, és molt més lliure. En les entrades d'un dietari de feina -que poden arribar a esser de mena aforística- podem dir que no hi ha cap retòrica. O que no té per què haver-n'hi. Es consigna un pensament o una valoració, o qualque cosa que un considera que ha après, o s'anota una feina o una consulta per fer, i això és tot. No cal embellir res. No cal adornar res. No cal completar res. Sobretot, no cal inventar res.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.