Als polítics, se'ls entén si s'expliquen

En principi, el títol hauria de ser una obvietat. ¿Com, si no és explicant-se, pot un polític donar a conèixer a la ciutadania els seus projectes, idees i propostes? ¿O com pot deixar clars els seus posicionaments davant certes controvèrsies? Veient com està el pati polític espanyol, però, l'obvietat no només no és tal sinó que, a més, cada vegada pren un aire més quimèric d'utopia. Ho podem comprovar aquests dies, quan els dos grans partits estatals, PSOE i PP, estan embolicats en una batalla dialèctica plena de crítiques i contracrítiques, acusacions i contraacusacions, retrets i contraretrets. A primer cop d'ull, el xou pareix digne d'un thriller d'alta volada. Aviat, però, es veu que tot plegat no és més que un vodevil de carreró on l'únic que brilla són les navalles.

Els temes i el to que uns i altres manegen i fan servir evidencien la poca altura en què penja el llistó d'una democràcia, l'espanyola, que es pretén exemplar: els presumptes casos de corrupció en què hi ha implicats importants càrrecs populars, les presumptes escoltes il·legals que -segons el partit de Rajoy- estan duent a terme els socialistes aprofitant-se dels òrgans policials de l'Estat i el presumpte ús il·legítim que, també segons el PP, fan Zapatero i els seus de la -en teoria- independent Fiscalia. Quin nivell. Si no sabéssim de sobres de què va i com funciona l'assumpte, no seria estúpid pensar que aquest duel de declaracions injurioses almenys serveix a cada un dels partits per explicar als ciutadans -cada un la seva versió, per descomptat- què passa realment. Però xerrar pels descosits no implica a la força una voluntat d'aclarir res, i menys encara en el cas d'una classe política especialitzada en les estocades tòxiques i les divagacions críptiques o banals.

Aquestes darreres setmanes tant els dirigents del PSOE com els del PP han tengut mil oportunitats d'explicar els seus arguments i el fonament de les seves crítiques. En comptes d'això, però, s'han limitat a comparèixer davant els mitjans de comunicació i, cadascú per la seva banda, han amollat el seu sermó mil vegades repetit i han pontificat sobre les misèries de l'adversari. D'explicacions (racionals, ponderades, intel·ligibles per a tothom), però, ni se n'han sentit ni se n'esperen. Això demostra que els màxims partits espanyols (sobretot el PP, més incendiari) encara tenen una concepció molt pobra del que hauria de ser la seva feina, que al capdavall consisteix a servir el públic.

Allà on hi hauria d'haver ganes de transparència i afany de persuasió, només hi ha secretisme i blindatge. Tot el contrari del que està fent Barack Obama, que per defensar la seva discutida proposta de reforma de la sanitat ha fet discursos en estats refractaris al seu pla, ha escrit articles en premsa i a més ha mobilitzat un exèrcit de 13 milions de col·laboradors perquè vagin porta a porta explicant les seves idees. Als polítics del PSOE i, especialment, als del PP, jo no els deman tant: em conformaria si deixassin d'usar les conferències de premsa com un camp de batalla a on lluir el seu grotesc arsenal.