Durant els anys setenta i vuitanta del vint, diversos hispanistes francesos s'interessaren pels orígens de la premsa escrita a l'Estat espanyol, seguint el mestratge de prestigiosos contemporanistes. Joan P. Clement i Paul J. Guinard, entre d'altres, investigaren els continguts de les primeres publicacions hispàniques de la segona meitat del XVIII, però sobretot de la primera premsa propagandística i de guerra.
És el que se denominà, en termes periodístics, la "guerra d'opinió", un complement de la guerra militar en general destinat a mobilitzar la ciutadania, però sobretot es tractava d'una proposta clarament propagandística destinada a enaltir aquells que se consideraven els representants exemplars o de contrapropaganda per desacreditar l'adversari. Val la pena recollir algunes de les publicacions que, amb motiu del bicentenari de la Guerra del Francès (per als espanyols) o Guerra d'Espanya (per als francesos), estan aportant reflexions d'un gran interès per conèixer amb més intensitat el passat, però molt especialment per entendre amb més claredat els temps presents. Entre 1808 i 1814, la societat mallorquina visqué una conjuntura singular, de control ideològic i institucional i de governs liberals -avui en diríem de centreesquerra-, però també d'aldarulls constants provocats pels sectors reaccionaris, tot reivindicant que representaven les majories, al marge de no controlar les institucions liberals i modernes.
Fins i tot, se pot afirmar que la premsa de llavors reflectia aquesta guerra i escenificava aquesta mateixa confrontació dels temps presents, amb acusacions recurrents i explicitant el malestar per part dels sectors més conservadors. Tanmateix, més enllà del que està passant, allò més interessant és ponderar la capacitat d'anàlisi i la voluntad interpretativa del nostre poble. Si hom pondera els repertoris bibliogràfics sobre les publicacions històriques que s'estan editant a l'Estat espanyol o al Principat sobre aquells inicis del constitucionalisme a casa nostra, ens adonam de l'escàs ressò de les publicacions sobre les Balears, tot i que hi ha un consens relatiu sobre el pes que Mallorca tingué en el conjunt de l'evolució política de la conjuntura bèl·lica.
Tot i que s'han editat algunes obres valuoses com ara les de Miquel Ferrer Flórez, Antònia Morey, Valentí Valenciano o Maria Teresa Renom; s'han fet edicions crítiques d'una part de l'obra de Miquel dels Sants Oliver referida a la "Primera Revolució", s'han publicat algunes cosetes d'interès al voltant de la figura de Jovellanos i s'han fet jornades monogràfiques sobre aquesta conjuntura, la majoria d'aquestes edicions no apareixen en els inventaris dels especialistes hispànics o francesos, i l'interès empíric pel fenomen mallorquí ha perdut presència en el conjunt de la investigació.
De les Illes Balears se fan ressò, excepcionalment, de les monografies sobre els presoners de Cabrera (D. Smith). En la dialèctica de la ciència històrica, entre els especialistes mateixos se reprodueix, en part, el mateix debat d'allò que està succeint en el present. Allò que conforma el capital intel·lectual i científic del país no és conegut, ni col·locat estratègicament en els laboratoris de recerca, només allò més espectacular i més mediàtic s'exporta o és objecte de recerca per part d'investigadors forans.
Si hom vol canviar aquesta tendència i pretén enriquir el debat, aportar-hi continguts seriosos i oferir una certa rigorositat, ho té encara cru. En realitat, hom acaba pensant que Europa té una visió anecdòtica i superficial de Mallorca, com si només interessés la seva política, economia i cultura quan s'hi produeix algun fet excepcional des del punt de vista de les guerres d'opinió.
