"Un bon mallorquí continental", de Bartomeu Mestre, publicat dilluns a Diari de Balears, era un article extraordinari pel debat que proposava i perquè interpretava la història des d'un univers polític nacional, sobretot. Una mirada imprescindible per expressar allò que som i d'on venim. El nombre de lectors i el debat que provocava l'article sobre Francesc Aragó convertien aquest escrit en un referent, en un document paradigmàtic sobre com s'hauria d'interpretar el nostre passat. La perspectiva de Tomeu Mestre enriquia el component català del protagonista i n'insinuava una altre també de ben important. Aragó provenia d'una família republicana que havia viscut intensament la Revolució; ell mateix participà en conjuntures clau del republicanisme, com ara el 1848, i el seu fill Emmanuel Aragó també destacà com a diputat d'esquerres i amb càrrecs en l'administració central. Curiosament, Emmanuel mantingué una relació estreta amb el Principat, tant des d'un punt de vista professional com polític.

En un dels viatges, devers 1860, a Barcelona, en una diligència, es trobà amb una família de Montpeller resident a Mallorca, la mateixa que havia prestat serveis econòmics a Francesc Aragó durant la seva estada a l'illa. Feia pocs anys que havia mort, però era ben viva la memòria d'aquell astrònom, matemàtic i físic, nascut a Estagell. De fet, en aquella diligència, el seu fill Emmanuel contava que ‘van prendre Aragó per un espia i el van tancar al castell de Bellver. Allà, malgrat les muralles i tot i que era un simple estudiós, no va trigar a témer per la seva seguretat, de manera que va fugir i es va poder embarcar rumb a Alger amb els seus instruments, gràcies a l'ajut d'uns amics que van organitzar-ho tot per salvar-lo'. Aragó, com molts d'aquests personatges de les contrades de Perpinyà i Montpeller, entre 1830 i 1871, se significaren per la seva militància republicana, en molts casos perseguits, empresonats i deportats.

Paral·lelament també van ser molts els metges i estudiosos mallorquins que, durant la primera meitat del vuit-cents, es formaren a la Universitat de Montpeller, sobretot, i de manera més excepcional a París, alguns dels quals com a conseqüència d'aquella experiència esdevingueren referents del republicanisme o del primer socialisme, malgrat que aquesta història a penes no ha sobreviscut als interessos de la història oficial. Joan-René Aymes ha insinuat algunes coses en la seva obra sobre l'exili hispànic a França durant la primera meitat del XIX. Però queda encara molt per aclarir, per rellegir i per reinterpretar. Entenem que aquest punt de vista polític i aquest compromís social és imprescindible, també, per a poder copsar íntegrament un temps i una gent, la trajectòria de la qual és més rica i polivalent del que tendim a imaginar i a recrear en les nostres històries de manual. Emmanuel Aragó (1812-1896), com el seu pare Francesc, també se significà pel seu compromís i la seva militància radical, i va ser membre del Govern Francès de Defensa Nacional, el 1870. El seu nom apareix entre els maçons catalans rellevants, al costat de Francesc Ferrer i Guàrdia, Andreu Nin o Lluís Companys.