La vaig conèixer en un hotel rural, on havia anat a refugiar-me durant les vacances de Pasqua. Era una al·lota grassona, mitjanament lletja i vestida de qualsevol manera: quatre peces de roba comprades a la plaça -mai lluiria una marca comercial-, l'anella al nas, sandàlies brutes i el serrell tenyit de blau, amb aquella descurança que demostren els que pretenen així rebel·lar-se contra una "normalitat" per altra banda inexistent, una normalitat -també anomenada "el sistema"- que només perceben ells, els lúcids i iniciats en un discurs que els altres ignoren, embrutits com estan per la publicitat, la televisió i els diaris comercials. Després vaig saber que provenia d'una família molt rica i acomodada, pura burgesia barcelonina, propietària de pisos, cases al camp i apartaments a la costa -el seu pare director bancari, la seva mare psicòloga en un Institut de secundària-, però la noia era rebel, i per demostrar-m'ho a mi, que la mirava amb estupor i amb un dibuix irònic i distant a la boca, em va explicar com havia passat les vacances del passat estiu.

L'al·lota -era el que nosaltres, els mallorquins, en diríem "una pubilla rica"- havia comprat un bitllet de tren, dels que permeten creuar tot Europa a baix preu, i, acompanyada d'un parell d'amigots de la mateixa corda, havia decidit viure "una aventura extrema". Havien anat fins a Croàcia i allà hi havien passat un parell de setmanes molt distretes, però no visitant el país ni interessant-se per la seva història, cultura, gent i futur, sinó dormint a les places, als bancs públics, sota els arbres i, el que era més "fort" i "valent", robant als mercats, alimentant-se del que podia pispar d'una botiga i fent amistat amb els captaires, els immigrants il·legals i els venedors de tabac de contraban, en companyonia dels quals participava d'aquella "gran experiència". Quan va cansar-se de Croàcia va pujar al tren, netejant-se de qualsevol manera a l'estació, i va seguir fins a Istanbul, on la seva mare i unes amigues l'esperaven per tornar a casa amb avió, òbviament en primera classe.

La noia, que em va remarcar que tenia dues carreres, com volent-me demostrar que tanmateix era molt intel·ligent, va rematar la història amb un aire de suficiència que tombava d'esquena, molt convençuda que m'havia deixat ben clar que ella era "autèntica", i que sabia, de cap a peus, "la veritat de la vida". Aquella burgeseta amb mala consciència em va deixar sol, amb el meu estupor i les meves cabòries. I pensava: "vet aquí la degeneració més absoluta de les classes que haurien de dirigir el país, els fills i filles dels rics, que han tingut l'oportunitat de formar-se i de ser millors que els seus pares, es dediquen a robar raves i embotit als més pobres d'Europa, tot per sentir-se vius i rebels, sempre amb la seguretat que els pares, ben contents, els esperen a casa, amb els llençols nets i la sopa a taula. Aquesta pobra al·lota pretén trencar amb un tòpic i n'encarna el més gran: ¿hi ha res de més burgès que aquest desig de lluir costums confusionaris?".