Fa sis o set mesos els diaris d'arreu del món van publicar una fotografia en què es veia el nedador Michael Phelps amb deu quilos de més i fumant una aparatosa pipa de marihuana. Les reaccions dels mesquins i dels puristes no es van fer esperar. Mentre uns s'escandalitzaven perquè aquell comportament era indigne d'un campió que fins aquell moment havia estat considerat unànimement modèlic i exemplar, altres vaticinaren que la carrera triomfal de Phelps ja havia començat el seu declivi. S'equivocaven. La setmana passada Phelps va disputar a Roma els campionats mundials de natació: va guanyar cinc medalles d'or i una de plata, i a més va batre tres rècords del món, amb el mèrit afegit de negar-se a utilitzar -a diferència de molts dels seus contrincants- un vestit de bany fet d'un material (poliuretà) que permet anar molt més ràpid dins l'aigua i que l'any 2010 passarà a ser il·legal.

Pobres il·lusos. Els que pocs mesos abans tant el criticaren i desdenyaren, o fins i tot el donaren prematurament per mort, no sabien que l'únic que feien era atiar l'ambició del campió nord-americà, que des de petit hagué d'acostumar-se a prendre's com un incentiu les opinions d'aquells que el veien com un tipus vulgar i poca cosa, sense cap talent o habilitat especial. Ho explica el mateix Phelps en la seva autobiografia. Quan tenia set anys, una mestra va trucar a la seva mare per queixar-se que el fill no prestava atenció a les classes. La mare, ultraprotectora i directora d'un col·legi ella mateixa, es va rebotar i li respongué que potser no prestava atenció perquè res del que li explicaven era interessant. La mestra s'indignà fins al punt de perdre els estreps i propinar-li el comentari més feridor que sobre un fill pot escoltar una mare: "El vostre fill, senyora, no està dotat per a res". Els que han vist nedar Michael Phelps saben que aquesta frase és com a molt una mala broma. Dins la piscina, Phelps és un canó amb aletes, un minisubmarí en forma de jovencell. És més que un gran campió: és un poema aquàtic, un tauró ballarí, un musical fet de braçades.

Els que el coneixen diuen que Phelps es pren cada cursa com una venjança contra aquells que, en un moment o d'altre, l'han criticat o han dubtat de les seves capacitats. Algú potser pensarà que aquesta actitud és errònia i contaminant, que no és bo ni saludable fer servir el rancor o les ganes de passar comptes amb els enemics com a combustible per assolir les pròpies ambicions. No hi estic d'acord. Les grans gestes -ja siguin creatives, polítiques, intel·lectuals o esportives- no han de tenir necessàriament una motivació benèfica o noble o pura. La ràbia és legítima, les ganes ofeses de voler demostrar que ets molt millor que molts dels que et criticaren no és indecent, ni tampoc desactiva o rebaixa la grandesa del que has fet.

Una de les millors dedicatòries que jo he llegit és la que va escriure Camilo José Cela a la quarta o cinquena edició de La família de Pascual Duarte: "A mis enemigos -deia- que tanto me han ayudado en mi carrera". La dedicatòria és, evidentment, sarcàstica. Però no crec que la gratitud verinosa que conté sigui gens falsa. Els enemics, si sobrevius als seus atacs, ajuden. Ara bé, el rancor i les ganes de passar comptes només serveixen per encendre el foc que t'impulsa. Per mantenir-lo encès i fer que cremi memorable, necessites alguna cosa més: un afany incondicionat, una voluntat automàtica i generosa d'espectacle i de victòria. Segur que, quan s'enfila al caixó més alt del podi, Phelps recorda la mestra que fa anys el va donar per inútil amb més pietat que ràbia o rancor.