Una llegenda daurada i quimèrica eximia Mallorca de l'amenaça terrorista. L'illa té uns límits físics tan ben marcats que, en el cas d'un atemptat, no seria possible escapolir-se'n. Aquest determinisme geogràfic il·lús havia alimentat durant decennis una falsa seguretat, que perdurà més enllà de la dissolució de qualsevol raó per mantenir-la. Encara persistirà en el futur? És clar que la fe dels pobles en els seus somnis dilueix els límits que els separen de la realitat. No descartem, per tant, que, una vegada que la polseguera invisible de l'explosió s'hagi dipositat en terra, la llegenda daurada i quimèrica continuï viva en el cor dels illencs. Negar la vulnerabilitat del territori en raó del seu aïllament equival a renunciar a una de les qualitats geogràfiques que havíem convertit en històriques. I segurament no estam disposats a la pèrdua d'un avantatge fictici, però tan decisiu, en la formació de la imatge que ens agrada tenir del nostre país com a paradís turístic.

Tanmateix, la barbàrie és l'expressió més genuïna de la capacitat humana per saltar fronteres polítiques i geogràfiques. És obvi que no ens podem continuar considerant dipositaris d'un privilegi consistent en un plus de seguretat, perquè el creixement del país comporta la possible creació de tants d'amagatalls i de vies d'escapament com hi pugui haver en territori continental. Val la pena tenir-ho en compte per si encara quedava algú que pretengués omplir amb dubtes els buits que només es poden omplir amb la solidaritat més compacta amb les víctimes. Aquest supòsit és, naturalment, una bogeria, però de destinar-hi unes poques paraules d'alerta terapèutica o preventiva no hi perdem res.

En tot cas, el llenguatge dels fets és d'una expressivitat aclaparadora. Els resums són sempre perillosos, però s'ha d'assumir el risc de dir que els partidaris de la simple destrucció d'ETA no estan en condicions d'ostentar millores substancials. Els resultats de la negociació no varen fomentar, finalment, l'optimisme, i les causes encara no estan suficientment clares. Hi podria haver influït el grau de pressió insuportable exercida per l'oposició en un govern que, d'altra banda, no va donar mai la sensació de determinació en els objectius ni de lucidesa en les estratègies. El fracàs d'aquelles negociacions -com el de les que va dur a terme el govern d'Aznar- deixa en l'aire un balanç funest de responsabilitats no assumides. Els dèficits acumulats no se salden dimonitzant ETA ni negant-li cap tipus de lògica: té una lògica interna, que podem qualificar com vulguem, però la té.

La realitat és que ETA colpeja darrerament amb una fúria espantosa, enfollida, contradient amb sang un cert discurs mai no explicitat, però insidiosament expandit, que augurava entre línies una millora de la situació per obra del pacte de govern que desterrava els nacionalistes del poder en el País Basc. Les insinuacions arteroses que apuntaven a la desgana en la lluita contra ETA per part del govern nacionalista articularen una campanya política només qualificable de fètida. Ara la mort s'ha fet present just aquí, i tenim tant de dret com qualsevol a preguntar-nos -preguntar no és ofendre- per l'eficàcia de la política actual en matèria d'antiterrorisme i per la maldestre gestió de les oportunitats perdudes.•