La lectura que va fer Jordi Cornudella, a l'homenatge a Baltasar Porcel celebrat a l'Espai Mallorca, al carrrer del Carme, al barri del Raval de Barcelona, dia 14 d'aquest mes, dels primers paràgrafs d'aquesta novel·la tan i tan característica de l'autor, va decidir-me a començar la relectura -que em sembla del tot necessària- de la seva obra tan extensa justament per aquest text.

"I les coses són de vegades així com si a cada instant hi hagués l'eternitat sencera. Bec a poc a poc, la mirada se'm perd entre la matisació càlida d'aquest crepuscle africà dins la solitud del qual tanmateix sents com una veu, moltes veus et criden, que són tu que retornes de tots els racons del passat, com un viatger que arriba, que de lluny agita una mà i somriu potser malenconiós perquè sap que ve de l'oblit...", comença l'enregistrament del protagonista narrador, en bona part indestriable de la persona de Baltasar Porcel.

Pel seu esplèndid llenguatge que mallorquineja sense aturall i avança, a fortes sacsades, en un discurs que té molt de barroc i que va arreplegant tot un seguit d'episodis aventurers arreu del món, plasmats sovint amb imatges escruixidores: "La caravana, penosa, tèrbola, jornada darrere jornada trepitjava els ossos lívids i nets d'aquells que els havien precedit".

Però, com és evident en tota l'obra de l'escriptor d'Andratx, Els dies immortals no són sols un llenguatge i unes imatges colpidores ans també, igualment impactants, uns interrogants o unes reflexions indefugibles. "Un misteri resta sempre en cada vida: ¿desitjaríem tornar a començar o el cansament ens consola dels béns perduts?". "Són els homes, o millor la civilització, que ha inventat la tragèdia i el ridícul. A Àfrica únicament existeixen els fets, la concreció de circumstàncies". "La vida, el planeta, són molt més fondos i misteriosos del que pugui teoritzar qualsevol paràmetre cultural". "Supòs que un dels signes primers de l'amor és la necessitat urgent de refer-se un mateix".

De vegades, la veritat és que l'escriptor ens revela el que mou la seva pròpia escriptura. Per exemple, quan llegim: "La realitat és tan variada que t'incita a l'invenció. És aquesta una funció natural, semblant al dormir". Certament, no hi ha dubte que la capacitat inventiva o imaginativa de Porcel -de fet, sovint, creant i conjuminant una pluralitat d'arguments o incidents relativament secundaris, entorn d'un narrador principal- resulta un dels trets típics de la seva escriptura novel·lística.

El protagonista en primera persona d'Els dies immortals es refereix, a un moment donat, a "La seducció de la immediatesa". Crec que aquesta seducció es dóna en el mateix novel·lista i d'una manera prou radical. De fet, podríem dir que Porcel, malgrat pugui referir-se a fets del passat, no novel·la mai el pas del temps. Val a dir que no fa mai anàlisis de causa i efecte. En certa manera, tota l'acció que ens descriu es dóna sempre en una mena de present intemporal. "Tot momentani i sense enllaç", ens diu.

Per qualque cosa, el jo locutor invoca Heràclit: " «I el mateix existeix en nosaltres com a viu i com a mort, com a despert i com a adormit, com a jove i com a vell»; «Les coses en conjunt són un tot i no ho són, són quelcom aplegat i separat, són el que és a to i el que és fora de to, de tot emergeix una unitat i de la unitat en surt tot»; «Aquest cosmos no va ser fet per déus o per homes, sinó que sempre va esser, i és, i serà»".