De la Mediterrània occidental ençà, açò és, pels topants de l'arxipèlag balear, una mena de ritus oficial acostuma de remarcar l'inici de l'estiu. No discutiré -dit d'antuvi- que la temporada, a ulls vista, arrenca quan, en tombar la segona meitat de la primavera, aterren els primers contingents d'humans de nord enllà, delerosos de sol roent i afamegats de sorra incendiada, assedegats de cervesa gelada. Aquesta evidència aclaparadora, no voldria pas discutir-la. Ara bé: enmig de la meva connatural innocència, sempre he servat la fal·lera que, en tot aquest entremaliat afer, hi cap, encara, una precisió major. No debades la matèria és altament transcendent -vull dir que és el nostre pa de cada dia. L'estiu -allò que la sortida espanyola del subdesenvolupament va anomenar les vacances pagades- no comença, en realitat, fins al moment suprem, espanyol i reglamentari, en què la bandera or-i-sang no és aixecada al capdamunt del palau de Marivent, sobre la badia versallesca de Palma -de nàutica una mica rococó, no ens enganyem. Entre nosaltres els balears, amfitrions del fabulós fenomen turístic, res no ha realment endegat fins que la Família Reial no hi inicia l'estada estival i esdevenen de nou vesins formals de la Ciutat de Mallorca. És llavors, en puritat, que els nostres niells fràgils, més tost castigats i entercs, s'emplenen de dignataris mundials, de polítics revestits de poder, generalment vinguts, no diré del centralisme per no semblar ofensiu, però sí de la centralitat; d'aristòcrates i milionaris; de figures brunes, d'aspecte saníssim, de l'alt empresariat i de les finances; de famosos rutilants de bona fesomia fotogràfica, empaitats per una contumaç volior de reporters al darrere, nit i dia. Tota aquesta plèiade de gent esplèndida però passavolant satura els clubs nàutics i va i ve per les costes fascinants i agrestes de les illes amb un cofoisme que fa girar l'esquena. I açò no obstant, som del parer que el gest d'hissar la bandera de l'Estat en el pal de Marivent, tot i l'eloqüència palmària que aporta a l'estiu balear -s'entén mallorquí-, no evoca encara amb prou contundència el que suposa l'inici del batibull estiuenc per al conjunt de les illes. Dóna una idea imprecisa a penes, tòpica, rutinària, del contrast que implica capgirar la calma mòrbida i tendra, tan connatural a l'esperit del país, per obrir pas al desori, a la fressa atrotinada de l'època de les vacances -amb l'allau de les hordes turístiques. Però bé, si quedéssim en aquesta apreciació, encara no hauríem tocat fons. Cal que afinem una mica més els conceptes. I així, m'atreviré avui a formular-ho d'aquesta manera: l'estiu -o sigui, el caos general- comença exactament el dia que la Família Reial, per primer vegada en la temporada, es deixa veure i es deixa fotografiar en el Club Nàutic de Palma amb bermudes, ulleres fosques i beca dalt del cap, desades les bandes, insígnies, diademes, fracs i demés emblemes de la Cort. Quan rei, reina, infantes i consorts (els que encara hi queden), inclosos els feliços prínceps d'Astúries, hi fan la primera aparició en calçons curts i la premsa hi té accés per immortalitzar-ho, és que l'estiu, ara sí, ha començat de debò. Dit altrament: la febre estival s'ateny quan el rei deixa per uns dies el pes de la corona i es disposa a divertir-se. Le roi s'amuse, seria la idea sintetitzada, manllevant un títol del romàntic i republicà Victor Hugo. No vull pas dir que el fet tan natural i innocent de posar-nos de curt i d'abandonar els deures -habitualment practicat per milions de persones cada any- porti cap inconvenient intrínsec. Però, vet aquí que, enguany, algú ha pres la davantera a l'august Marivent. L'estiu de 2009 haurà quedat brillantment i milionàriament inaugurat per la família ministerial del Palacio de la Moncloa. Hem tingut un inici de temporada que compensarà totes les frustracions amargues, penosíssimes, que sentírem quan Berlanga ens convidà a espetegar a boca plena, l'any 53, Bienvenido, mister Marshall. Cantem, idò, com Pepe Isbert, de la Mola a Barbaria, Bienvenido, señor Presidente!