El 2009, en el context general de la celebració de l'Any Internacional de l'Astronomia, potser és un bon moment per fer balanç, també, del 40è aniversari de l'arribada de l'home a la Lluna. Aquell viatge espacial mític, del 20 de juliol de 1969, va ser considerat, per a molts, sobretot com un acte propagandístic i polític, molt més que una fita en el terreny de l'avenç científic. Però, ¿què es pensa des dels àmbits científics i polítics d'aquells succeïts, ara, amb la perspectiva de quaranta anys, un cop superada la carrera de poder entre les grans potències que rivalitzaven el 1969? Recordem que la URSS havia iniciat la carrera espacial, el 1957, amb la posada en òrbita de l'Sputnik, el primer satèl·lit artificial. Aquella etapa finalitzà, segons Xavier Duran, amb la posada en òrbita per part dels EUA, 12 anys després, de l'Apollo XI i l'allunatge de Neil Armstrong.
El mateix Duran, en un article recent a Serra d'Or, afirmava que la conquesta de l'espai en realitat era una batalla de poder entre el comunisme i el capitalisme, de la qual en sortiria victoriós el capitalisme. Aquella cursa, frenètica pel poder terrenal, lliurada a l'espai finalitzà el 1972 amb el fracàs de l'Apollo XIII, i que significà el final d'una etapa d'inversions i passions rellevant al voltant del tema. Xavier Duran no discuteix sobre la historicitat d'aquell viatge espacial de 1969, ni tan sols s'ho qüestiona, mentre dóna per bo que consolidà el sistema capitalista i esdevingué l'inici d'avenços significatius des del punt de vista científic i la consolidació dels satèl·lits com a sistema imprescindible per a l'estudi del temps i del clima, les telecomunicacions, la teledicció i el seguiment d'epidèmies. En canvi, en l'article de Javier Calvo, publicat a El País, titulat ¿Estuvo de verdad el hombre en la luna? qüestiona profundament els avantatges científics i polítics d'aquell esdeveniment de trascendència global. Considera que tot plegat els únics beneficis d'aquella proesa s'han de limitar als avenços en les telecomunicions i la metereologia.
Enumera, fins i tot, els arguments usats pels defensors del frau llunar, hipòtesis que han sovintejat en la literatura des del començament dels setenta. Calvo se desmarca de l'argument dels escèptics, fonamentat en un anticientifisme relatiu, que qüestionava profundament els resultats i les conseqüències d'aquell allunatge mític. Més aviat defensa el posicionament d'aquells que creuen i acepten el progrés científic, els avenços. A banda de tot, val la pena fer memòria, també, d'una generació d'astrònoms afeccionats, els primers que a casa nostra muntaren els primers Observatoris Astronòmics i que visqueren aquells anys amb passió i trasmeteren la passió per l'univers i la seva fascinació. Un bon moment per recordar figures com el professor Ramon Compte, uns dels pares de l'astronomia amateur a l'Estat espanyol el promotor de l'observatori astronòmic del Col·legi Lluís Vives. Inaugurat el 1964, aquest centre fou el primer que es muntà a Mallorca i gràcies al qual es facilitava informació directa a la Nasa, des de Palma.
