El bar Peter's Café Sport és el lloc on els navegants que travessen l'Atlàntic reben la correspondència. Pot ser en el viatge d'anada o pot ser en el viatge de tornada, depenent de en quina època de l'any facin el viatge i de com bufin els Alisis.
Les taules són de fusta i hi conviuen aquells que acaben d'arribar amb els que ja fa un temps que han tocat terra. Se'ls distingeix perquè sovint els nouvinguts entren encara amb els pantalons impermeables de colors llampants amb els quals han fet la travessia. El bar del Peter és el lloc amb més vida de la ciutat d'Horta, a les Açores. A primera hora del matí s'hi pot berenar de manera abundosa; a partir de les quatre, fer-hi el cafè i després de les set és una desfilada constant de cerveses i gin tònics i d'autèntics llops de mar que travessen l'Atlàntic en petits velers emulant Colom, que en tornar de les Amèriques en el primer viatge va recalar en aquestes aigües.
L'arribada en avió a Faial -com en general a qualsevol de les illes de l'Anticicló- és una aventura per si mateixa. Quasi una caiguda en barrina que s'acaba en una pista minúscula robada al mar. Vas a peu de l'avió a la terminal i allà mai no es perden les maletes. Hi ha una sola cinta per on surt l'equipatge. Després, en sortir, et trobes amb una illa on predominen les hortènsies, les històries de baleners i on hi ha una platja d'arena negra finíssima que et recorda l'origen volcànic de les illes i la intensa activitat sísmica que s'hi registra.
Al davant de Faial, a només 45 minuts infernals de ferri -sempre hi ha correnties i onades atlàntiques de grans proporcions en el canal- es troba l'illa de Pico, on hi ha la muntanya més alta de Portugal, a més de 2.600 metres d'altura i coberta ben sovint per un núvol permanent. Aquestes són illes ben plujoses, tant que el verd permet que les vaques arribin ben bé arran de mar. Els formatges d'aquestes terres són notables, lletosos, de peça gran i una mica mantegosa. Saborosos. El vi, en canvi, és infecte, encara que ells estan molt contents del produït a Pico i, de fet, és el més car en els restaurants. Però no ens enganyem, ho és per la baixa producció, no per la qualitat.
El portuguès de les Açores és bastant particular, amb moltes paraules manllevades dels navegants i baleners que s'acostaven a aquestes illes, habitades només des de fa poc més de cinc segles. Fou aquesta mar un refugi idoni per a corsaris i pirates i tot això ha influït tant en la parla del lloc que quan un açorià surt per la tele, el subtitulen en portuguès estàndard perquè sovint no se l'entén.
De totes maneres, allò més fascinant és la visita a la marina de Faial. Les parets dels murs estan plenes de pintades dels noms dels vaixells que hi recalen i s'ha convertit en un mur fascinant que et permet viatjar a qualsevol indret del món. Nosaltres hi anam buscant l'empremta del Tragavientos, el vaixell amb què hi anaren els pares de la Susanna, i després de molt de cercar trobàrem la seva empremta en una paret del port vell. Va ser impactant. Com també ho fou trobar altres empremtes dels mallorquins que sempre s'han llençat a solcar mars. Hi ha com a mínim les empremtes de dos vaixells de Palma, mig esborrades, no se'n conserva el nom, només el club nàutic.
I hi ha, feta amb bona pintura fresca, l'empremta de l'Snooty Fox, el vaixell que patronejava l'invident Sinto Bestard. En aquella travessia de les Açores hi va anar el bon amic Antoni Oliver. Quan veus el nom dels vaixells de casa teva en un mur de la paret, tants de quilòmetres lluny de l'Illa, és inevitable la bafarada de records, la pàtria en forma de carretera de rostolls del pla de Mallorca on canten petits ocells quan arriba la posta de sol i el camp torna daurat. Només lluny de casa sents que tens una pàtria que alguns, amb acarnissament, esquarteren. I llavors hi ha una tristor oceànica.
