La revolta dels uigurs del Sinkiang ha posat de relleu, una vegada més, el caràcter totalitari i excloent del règim de Pequín. Com en el Tibet i Mongòlia Exterior, els xinesos es comporten com els amos i senyors. La política desenvolupacionista de les darreres dècades no basta per apaivagar les protestes, ja que també implica un fort corrent migratori xinès cap a aquestes terres i provoca noves friccions.
I és que el Sinkiang és un territori de l'Àsia central on els xinesos sempre s'han comportat com una casta colonial. Com tantes d'altres regions, va esser en el segle XVIII quan va perdre la seva independència a mans de la Xina de la dinastia manxú. La conquesta es va produir el 1757-59, més o menys quan s'incrementava el centralisme a bona part d'Europa i Amèrica. Fins aquella època l'actual Sinkiang era una immensa regió amb només algunes ciutats i una part de la població nòmada, sense cap dependència ni política, ni econòmica, ni religiosa de l'Imperi xinès.
En el nord, conegut com a Jungaria, hi predominaven els grups mongols occidentals, que durant el segle XVII havien bastit un autèntic imperi amb ramificacions cap a Mongòlia i el Tibet. En canvi, en el sud, a l'anomenada Kashgaria, fronterera pel sud amb l'Índia britànica i el Tibet, eren majoritaris precisament els uigurs, un poble turc aleshores ja plenament islamitzat que practicava l'agricultura en els oasis de la regió. És important fer notar que el gentilici turc no és exclusiu de l'actual Turquia i que els pobles turcs són originaris de les muntanyes Altai, entre Mongòlia, Sibèria i Sinkiang, des d'on es desplaçaren cap al sud i l'oest.
Actualment, els pobles turcs predominen en els estats independents del Kazakhstan, Turkmenistan, Urbekistan, Azerbaitjan i, és clar, a Turquia. I per cert, que aquesta darrera sempre ha propugnat la unió de tots els turcs sota la seva hegemonia, una ideologia anomenada panturanisme. Fins i tot ara, nombrosos exiliats uigurs s'han refugiat a Turquia i el primer ministre d'aquest estat, R.T. Erdogan, ha denunciat una "mena de genocidi" a Sinkiang. Però tornem a l'evolució històrica d'aquesta regió, també anomenada significativament Turquestan Oriental. Inicialment, la dominació xinesa fou molt superficial i típicament colonial, amb governadors xinesos que dirigien una administració separada de la Xina pròpiament dita. Però en el segle XIX, les coses es varen anar complicant i l'islam, com ara mateix, esdevingué un element de cohesió molt important per als uigurs, mentre que l'arribada dels russos a la frontera occidental creava un nou pol d'atracció.
Així, esclataren revoltes el 1825, 1830, 1846, 1857, i sobretot el 1865, quan un aventurer, Yakub Beg, controlà tota la regió i va rebre armes i instructors de l'Imperi Turc Otomà. El 1878, la Xina manxú reconquerí el Turquestan Oriental i aplicà una política molt més assimilista. El 1884, es creà la província xinesa de Sinkiang que, ben significativament, vol dir "El Nou Domini". De totes maneres, no hi va haver grans canvis socials i els xinesos, bàsicament militars i funcionaris, es mantingueren separats de la població autòctona. En els turbulents anys que seguiren a la proclamació de la República xinesa el 1911, Sinkiang esdevingué un província, de fet, autònoma, però sota el control de la minoria xinesa.
Aquesta elit va haver de fer front a la pressió de Rússia (i després de la URSS), a una incursió mongola (1913) i, sobretot, a diverses revoltes dels musulmans, principalment dels uigurs. Així, el 1912 fou controlada una primera insurrecció, però el 1933 esclatà a la ciutat de Hasni un aixecament uigur que no fou derrotat fins al 1937, i encara a canvi de millores per a la població no xinesa. Però el 1944 es varen aixecar els kazakhs i els uigurs, i es va proclamar fins i tot una efímera República del Turquestan Oriental. Amb tot, la Xina de Mao controlà el país sense gaires problemes el desembre del 1949, però, evidentment, no solucionà la qüestió uigur.
