El senyor Montoro ha anunciat que, si el PP guanya les eleccions, tornarà arrera el model de finançament autonòmic. Si després no ho fa, no ens ha d'estranyar gaire, perquè tant la senyora Esperança Aguirre com el senyor Francesc Camps varen dir, en ser consultats, que el model els semblava beníssim.
Com és natural, varen fer les oportunes reserves d'espai per a la crítica, de manera que ara poden dir que sí i que no, i que tot el contrari, a un model contra el qual no han votat. Els ha servit, en darrer extrem, per a fer un exercici un d'oposició un poc vodevilesc. No n'han sortit amb massa bon nom, però han aprofitat l'avinentesa per desfogar la catalanofòbia acumulada -tot respon a un xantatge d'Esquerra Republicana de Catalunya, diuen (què més voldria en Puigcercós!) i se'ls ha acudit enrobustir la crítica vaga i genèrica amb una promesa solemne: en guanyar les eleccions, etc.
Ja duen el compte de les coses que han de canviar en guanyar les eleccions? No estaria malament que algun militant ordenat i curós dugués el compte de les promeses de rectificació. Pensin que ja formen un gruix que permet parlar, com en temps gloriosos, de la revolució pendent.
Des que la democràcia té us de raó, el PP -o la seva gloriosa mare Aliança Popular- s'ha oposat aferrissadament a tota una sèrie d'iniciatives, primer d'UCD i més tard del PSOE, erigint-se en garant de l'immobilisme en matèria de moral. La primera llei del divorci havia d'esfondrar els fonaments de la moral cristiana; s'aprovà sense ells, però avisaren: en guanyar, aquesta llei serà derogada.
També havia de ser derogada la llei de la interrupció voluntària de l'embaràs, però es veu que tengueren altres maldecaps. Es tracta de dues lleis per les quals la jerarquia catòlica, en tan llatina connexió amb el PP, va llançar prèdiques admonitòries contra els seus impulsors. Quan el PP va estar en el poder, els bisbes ja no es recordaren que el divorci o l'avortament són pecats mortals, i deixaren tranquil -era de los nuestros- José María Aznar, a qui no varen retreure, tan sols, que entràs en una guerra a la qual només Bush l'havia cridat.
El matrimoni entre persones del mateix gènere va merèixer la unió de les forces de la jerarquia catòlica i la gent del PP, i encara més l'ampliació dels supòsits per a l'avortament. Això, pel que fa a la moral. Quant al finançament, els serveix per a la campanya biennal d'anticatalanisme, que els dóna resultats excel·lents en la fidelització del vot a l'Espanya eterna, i propaga discretament aquesta tàctica per a activar un independentisme que se sentiran cridats a afrontar per tots els mitjans.
Però, en fi, ara que la calor ens entabana, el PP podria fer un servei al país: no cridar tant, no enrabiar-se tant, no remugar tot lo sant dia. Tranquilitat, que tots som persones... Podrien contribuir a la relaxació estival, tan convenient per fer front a les altes temperatures, i així tal vegada recuperarien el somriure. Pensin que, amb tant de temps fora de la Moncloa, el malhumor ja no és una careta, sinó una segona pell. Encara ho poden canviar sense passar per Corporación Dermoestética...
