Som un incondicional de n'Andrea Camilleri i el seu famós comissari Montalbano. Ja sé que és una dada irrellevant, però els llibres del sicilià els m'he de racionar perquè és agafar-los i engatar-me de lectura. En les seves novel·les sempre hi ha una situació arquetípica.
Es tracta d'un personatge sospitós, si no delictiu, que no li poden posar les urpes al damunt perquè es troba protegit per les diferents famílies de la màfia i també té interconnexions familiars, ergo protegit, dels dos principals partits, conservador i progressista, que campen per allà. A la darrera novel·la que n'he llegit, Foguerada d'agost, també es dóna aquesta situació abans descrita i el malfactor sospitós és un tal Spitaleri, aparellador i constructor.
Ara no us faré una descripció detallada de per què m'agrada en Camilleri, però sí que us puc fer avinent que si hi ha una cosa que m'enganxa d'ell és que els paisatges que descriu, les reaccions dels personatges, la manera d'arreglar les coses, amb un bon dinar per exemple, i fins i tot actuacions molt més sicilianes, s'assemblen molt al paisatge mallorquí. I de cada vegada més. A vegades, i això és la màgia de la lectura, no puc estar d'imaginar-me els personatges que deambulen per Vigata i posar-los rostres mallorquins. Provau-ho, és incitant! A més, la literatura té aquestes coses: tu pots sospitar lliurement i sense perfídies de com va de torta la justícia i quins encaixos ha de fer el comissari Montalbano per treure'n una mica de trellat.
Passant a la Mallorca de no-ficció, resulta que el fiscal general de l'Estat sembla -aquestes coses sempre s'han de dir d'aquesta manera- que ha fet d'aixecar el peu de l'accelerador a la Fiscalia mallorquina perquè deixi córrer el fet de si en Matas es va comprar un palauet o se'l va deixar de comprar. Si va incrementar o no el seu patrimoni privat... Vaja, tornant a la ficció de Camilleri, ja passa alguna vegada que un superior fa un truc o una insinuació a un superior d'en Montalbano perquè en Salvo, aquest és el nom del comissari, deixi de ficar el nas en un cas que li sembla pudent i des d'on hi entrelluca un filet que l'ha de menar a la realitat. Passa en la ficció; que quedi clar i també que aquell tòpic que diu que la realitat sempre supera la ficció és com una mena de comodí que empren els periodistes quan han de ponderar algun assumpte.
Una vegada ha passat això, vull dir la matística qüestió, han sortit els cappares del PP, que pobrets deuen viure entre l'espasa i la paret d'ençà que el fugitiu els va deixar el pasterol a prop de les fosses nasals; bé, idò han sortit i han dit que qui rescabalarà l'ex del mal rebut per les insinuacions, les informacions aparegudes en la premsa. Molt bé, esper que hagin après la lliçó i que s'apliquin a ells mateixos la medicina. Així, quan parlin des de l'oposició, que tenguin present si les acusacions que fan, si les insinuacions que fan, si les potadetes que fan, són certes o no ho són. (Per exemple, les del Sr. Font referides al teatre Principal).
I que també fereixen l'honorabilitat de persones que són tan respectables com en Matas. Per altra banda, des de la seva premsa tampoc no miren gaire prim a l'hora de macular les honorabilitats de les persones. En podríem fer una llista immensa, del personal que ha estat sotmès a la cinglada difamatòria. Però ara ja curtejam l'espai que tenim per avui i encara hi ha més coses a rescabalar. Qui ens rescabalarà d'una obra del metro mal feta, que feia aigües per tots els cantons?; o d'un parc de les Estacions refet de dalt a baix dues vegades en poc temps? Tenim molt per rescabalar. Tornant a en Montalbano, el comissari tossut, sempre sol sortir-se'n amb la seva. Com a la novel·la que us he citat, però no en desvetlaré el secret, avui ja he xerrat massa.
