La meva memòria, d'una debilitat extrema, no em permet precisar quant de temps em va durar l'embranzida de voler ser Baltasar Porcel, però en tot cas no fou cosa d'un sol dia. M'agradaria poder explicar ara amb una mica de deteniment aquest sentiment que durant un temps va niar dins la meva ànima. Per tal motiu voldria deixar clar que durant la meva joventut mai vaig tenir vocació per un ofici o professió determinat. El que sí vaig voler ser quasi sempre és una altra persona de la que era.
El primer personatge, per ordre cronològic, que jo vaig voler ser fou -ho record com si fos ara- "Shane", aquell protagonista de Raíces profundas que encarnà Alan Ladd. Després vengué Alfredo Di Stefano. Més endavant, encara, m'hauria agradat ser Jacques Brel, Joan Manuel Serrat o Frank Sinatra. Passats un pocs anys ja va venir l'afany de ser Baltasar Porcel. Aquest desig va coincidir temporalment amb la meva estada a València per estudiar la carrera de medicina i amb el meu sojorn al Col·legi Major Lluís Vives. Era a finals dels anys seixanta.
És ben lògic, amics lectors, que penseu que el que jo volia era escriure tan bé com l'andritxol. No era, tanmateix, aquesta, exactament, la causa del meu desig de semblar-me a l'autor d'Arran de mar o dels Difunts sota el ametllers en flor. És veritat que en aquells anys vaig escriure un conte -l'única incursió dins la literatura creativa de la meva vida- que va tenir la millor fortuna en el modest concurs literari en el qual participà. Per fer justícia, però, hauria d'haver donat la meitat de les mil pessetes que vaig guanyar a Porcel, a la manera del qual, indubtablement, estava escrit el conte, i l'altra meitat al jurat que tenia ben decidit premiar abans de tot -no quedaven més collons, varen dir- una obra escrita en català i no en castellà. Però, hi insistesc, no fou per escriure bé i amb gran poder de seducció la causa que jo volgués ser Baltasar Porcel.
L'imitava amb la il·lusió de poder viure com ell. Porcel, per a mi, no era solamet un estil literari, era quelcom més: un estil de vida, una "vida exemplar". Com "Shane", Di Stefano o Brel. Vaig quedar ben aviat fascinat pels seus cabells llargs i negres, per la seva barba, per la gavardina Pierre Cardin de color cel que vestia, pel seu afany iconoclasta, per la seva voluntat de desliterituritzar la literatura, de llevar-li la pols i tot el que fos estantís, per l'esforç a trobar l'adjectiu exacte i nou, per descriure amb inesperades analogies els colors dels núvols, per comunicar el sabor aspre de la mata llentisclera. Em produïa admiració -enveja- el seu agosarament i la seva ferma decisió de viatjar arreu del món i d'entrevistar els homenots que hi localitzava. Entrevistes farcides de preguntes lògiques i, tanmateix, inesperades, sobre aspectes més materials de la seva feina -aquelles entrevistes a Serra d'Or i a Destino!-, i pel seu compromís ètic i, en conseqüència, polític.
Més encara: vaig admirar Porcel i vaig voler ser ell per l'admiració que em produïa la seva capacitat de crear o descobrir -la discussió sobre aquesta disjuntiva seria interminable- aquell món d'Andratx, de la Mallorca que jo tant enyorava. Una prosa en la qual es confonien els records amb les esperances, els vius amb els morts, els homes amb les bèsties, els contrabandistes amb els carabiners, la venjança amb la justícia, les navegacions pel Carib amb les que els homes aspiren a fer per la pell de les dones, tan salobre com l'aigua de la mar. Porcel, a més, ens va transmetre la consigna de no seguir més manaments que el de sucar la vida. Va tenir temps, també, per mostrar-nos i demostrar-nos, quasi a la manera de Vicent Andrés Estellés, que no hi havia en tota la literatura universal de tots els temps dues cames com les que posseïa i exhibia Montserrat Roig. Cal donar més motius perquè comprengueu que vaig voler ser, durant una no curta temporada de la meva vida, Baltasar Porcel?
