Dijous passat, mentre vostè i altres desenes de milers de persones gaudien de la lectura del nostre anterior article en aquesta secció, un servidor, juntament amb desenes de milers de persones, era a la nostra involuntària Capital per, entre d'altres coses, assistir al xou del grup U2. Potent, grandiós, perfecte. És a dir, increïble. En les dues accepcions del terme. Increïble en tant que extraordinari i increïble en tant que no creïble. El xou que presenta U2 a la gira titulada 360º és la suma de les grans fites dels macroconcerts de música pop i rock.

Un gran escenari circular; un corredor també circular que enrevolta l'escenari i que s'hi comunica a través de dos ponts; ni un sol cable damunt l'escenari; unes torres de so i llum descomunals; una taula de so i llums més gran que la majoria d'escenaris que he vist fins a dia d'avui; pantalla circular gegantina i desplegable, amb traducció al català dels comentaris de Bono; cançons noves a la recerca de qualque himne nou (Moment of surrender en duu camí); cançons antigues, autèntics himnes per a vàries generacions i, tanmateix, el moment més intens: Pride (in the name of love), With or without you, I still haven't found what I'm looking for, Sunday Bloody Sunday, Angel of Harlem... una dansa "improvisada" damunt de l'escenari de Bono amb una fan venguda des d'Austràlia. I fins i tot una connexió amb l'estació espacial internacional.

I, és clar, com a espectacle amb voluntat de ser "total", el xou també incorporava el percentatge just de causa justa. En aquest cas, es tracta de demanar l'alliberament de la líder democràtica birmana Aung San Suu Kyi, en permanent arrest domiciliari al seu país. En Bono i companyia li dedicaren la cançó Walk On, mentre pel corredor circular desfilaven una cinquantena de persones amb una careta d'Aung San Suu Kyi cobrint el seu rostre. Acte seguit, compareixia el simpàtic bust de Desmond Tutu demanant suport per a una ONG. No hi ha cap dubte que les accions solidàries d'U2 tenen més força i més impacte que les que pugui fer Amnistia Internacional (encara no en sou socis?) en uns quants anys. I, personalment, m'estim més que als seus concerts incloguin qualque tipus d'ingredient per l'estil que no ho facin. Però no puc evitar experimentar una certa incredulitat. Poquíssima empatia. Que no m'ho acab de creure, vaja.

No és la primera vegada que em passa. Hi ha artistes que em transmeten una emoció molt especial quan presenten el seu treball amarat amb algun missatge de caràcter compromès. Altres em transmeten hipocresia.
A un nivell més proper, i no només amb músics, em passa tres quarts del mateix. Un cantant, un poeta, un artista plàstic, de vegades és capaç de transmetre tota la ràbia, tota la força, tota l'emoció que implica una creació artística de denúncia, de compromís, de lluita; i d'altres em transmeten, simplement, la impostura d'una nova argúcia publicitària. Sol coincidir que els que transmeten autenticitat són els que provenen d'aquella lluita de la qual parlen. Els que no hi estan relacionats, de qualque manera, solen comunicar falsedat. És la diferència entre ser autèntic i semblar-ho.

Crec fermament en l'art compromès. En som un seguidor i un defensor. La bellesa, la poesia, és a qualsevol objecte, a qualsevol lloc; només cal saber-la trobar, saber-la mirar, saber-la expressar. També hi ha una poètica de la lluita, del combat per la llibertat... I avui mateix podem assistir, a Can Alcover (Palma), a la presentació del bell poemari de lluita escrit per Joan Alfons Marí i Torres, titulat La terra encesa.

Hi ha poesia en el parlar clar:
"Ha arribat l'hora de parlar clar,
sense pèls a la llengua,
sense que ens tremoli la veu
ni amaguem la mirada.
N'estam farts i no podem més.
Aquesta minsa supervivència
no és existència suficient".