Diumenge, com a bona filla, vaig anar a Inca a dinar a ca ma mare. Anava despotricant entre el mal de cervicals, els tuppers que duia al costat, la coca d'albercocs i darrere, els dos nins que es barallaven, un per sentir na María Isabel i l'altre, per escoltar Marilyn Manson, i el canet que no deixava de lladrar. A l'arribada a Inca, tard com sempre, semàfor en vermell i un gran embós. Vaig aprofitar per mirar-me al mirall... "Estressada sí, però amb bona cara -em vaig dir a mi mateixa-", però no. Aquell maleït vidre va reflectir una pell esmorteïda i una nova arruga just al front. "Quina cara que fas, reina meva..." em dirà ma mare, segur. No m'estranya. Ni amor, ni prínceps... i de sexe ja ni parlar-ne.

La nina es va posar a cridar frenètica. Li sortia sang pel nas.
-No passa res, confit, només és sang. En tens molta, tranquil·la. Agafa un mocador.
Vaig respirar profundament pensant que cadascú s'ha de menjar el que ha mort, i a la fi, vaig arribar o a ca la mamà, després que aquesta em cridàs al mòbil per fer més palès el retard i em posàs encara més nerviosa. "Uf! Al manco trob aparcament just a baix. Som una dona amb sort!"
-Baixau, nins... Xavier, agafa l'ensaïmada". Auba, tu els tuppers... no, el mocador... agafa'l també..."
Estava en aquestes, quan de sobte vaig veure venir, d'enfora, na Maria, una bona i antiga amiga. Una aura de llum blanca l'envoltava. Remenava les anques com si l'haguessin pastada de nou i un somriure ple d'estrelles em va fer sentir més malament que bé. "Com? No, m'ho puc creure... Però si sempre li feia mal tot..."

-Hola Lina, com va? Què tens? Et veig amb mala cara...
-Sí, no, eeeh... estic beníssim. I tu? Que t'has posat botox?
-Nooooo, la meva medicina es diu "sexe amb desconeguts".
-On la venen? A la farmàcia?
-No, poma. Entres a Internet. A la pàgina www.feshototelquepuguis.net. Allà introdueixes el teu perfil, tries i... voilà. Mai no havia lligat tant... I ja em veus. Sols necessit olis essencials i moltes cites. Ah! I dos mocadors.
-Ah, clar... després t'enyores dels teus amants i t'has d'eixugar les llàgrimes.
-Que va! Un mocador per a ell i un altre per a mi. Li faig tapar els ulls, jo faig el mateix... i ... una vertadera cita sexual a cegues. I després... adéu, a la llista negra.

-Nins, pujau tot d'una que la padrina us espera. Jo ara vendré. Ai, Maria -li dic un poc ruboritzada-, i no et fa ganes veure qui és, com és, quin somriure té?
-Somriure? Per a mi, com si es vol esbutzar. Mira reina. Amb quaranta-un anys que tenc, els homes sempre m'han decebut. Ara, no. La meva imaginació sempre millora les coses. Au adéu, me'n vaig, que he quedat amb en "Toro Bravo". I a veure si et fas alguna cosa als cabells, que el dus horrorosos...
Començ a pujar les escales de ca ma mareta memoritzant la plana web. D'avui no passa. Toro Bravo? Sexe amb desconeguts? Si amb els coneguts em ve just....
Ding-dong...
-"Hola mamà, estàs fantàstica..."

Lina Pons. Mare fadrina. En la nebulosa difusa dels quaranta. Continua creient en l'amor vertader. El cerca.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

De petits, ens advertien que mai parlàssim amb desconeguts perquè podien tenir intencions poc clares. Teòricament, hi havia homes dolents que et regalaven caramels i llepolies a la sortida d'escola. Però el meu dolentot mai va comparèixer. Ni ell, ni el coco, ni l'home del sac, ni el flautista d'Hamelín. Ningú. I aquest menyspreu, vulguis que no, marca. I més, a una edat tan primerenca. Tennessee Williams escrigué que sempre havia confiat en la bondat dels desconeguts. Jo també hi confiaria si se prenguessin la molèstia d'acudir a les meves cites. Internet i la facilitat que l'anonimat proporciona a l'hora de lligar han fet que pogués tenir mil encontres diferents amb els quals intentar guarir aquella vella ferida adolescent. Però res, la mala pata en aquest terreny m'ha encalçat com una mena de maledicció cèltica que no m'abandona.

Hi ha hagut executius guapos que cancel·laven la cita cinc minuts abans de l'hora convinguda, tios raros que, un cop encetat el tema, em demanaven que no fes renou perquè son pare nonagenari dormia a la cambra del costat, freakies que empraven un detector de bitllets falsos com a llum romàntic d'ambient i així mil i una històries per no dormir. En temps de crisi, són aquestes fast-relacions l'equivalent al menjar ràpid del món de les relacions personals? Per què a mi mai m'ha tocat un sopar amb llagosta? Serà una qüestió kàrmica? Ara que som de rebaixes, per quin maleït motiu me toquen a mi sempre tots els saldos? És que ja no queden homes normals a Mallorca? N'hi ha hagut mai? Massa preguntes i molt poques respostes. I no tenc temps. He quedat amb un metge de 35 anys que té pinta de ser l'home de la meva vida. Ja veuré en què acaba tot. No vull pensar-hi gaire. Com diu una de les meves 50 millors amigues, "els homes, millor no voler entendre'ls. Són rars, com cavalls verds". Talment.

Xisco Nadal. Fadrí. 30 anys. Mai no ha tingut sort amb els homes. Però hi insisteix.