Causa sorpresa observar com grans homes de la cultura del 98 miraven amb antipatia una capital de l'Estat a la qual havien acudit a la recerca de la pròpia promoció literària. Escriu l'historiador Federico Bravo que la "realitat és que Azorín, Unamuno, Baroja i molts altres escriptors es desanimen en trepitjar Madrid per primera vegada, en els darrers anys del segle XIX, però en lloc d'anar-se'n tot d'una al seu poble, resten a la capital i és a la capital on, amb esforç i sacrifici es van obrint camí i aconsegueixen la glòria definitiva". Però anem a veure el que deien o escrivien aquells autors encara joves dins la feixuguesa d'aquell estiu, amb ombres de guerra colonial i desgavell polític.

Unamuno definia així la ciutat: "Madrid és plena de vagabunds i atreu la vagància de carrer. Madrid és el gran campament d'un poble d'instints nòmades, el poble de l'entremaliadura. La millor defensa de Madrid és fugir, fugir al desert a trobar-se un mateix. Això sí, mereixen la pena les seves magnífiques postes de sol, esplèndides". No hi havia gaire més entusiasme en les paraules d'Azorín, quan comentava com eren aleshores els hotels de Madrid. "Tot és cridaner, petit, presumptuós, agosarat, fràgil, d'un mal gust agressiu, d'una vanitat escatainant, pròpia d'un poble de botiguers i buròcrates".

Baroja, per la seva part, explicava que "Madrid era aleshores un poble rar, molt diferent dels altres, un dels pocs pobles romàntics d'Europa, un poble on un home, només per esser graciós, ja hi podia viure. Amb una quinteta ben feta s'aconseguia un lloc de feina per a no anar mai a l'oficina. L'Estat se sentia paternal amb el murri, si era llest i alegre. Tothom anava a jeure tard. De nit, les tavernes, els carrers, les botigues de queviures, eren ben plens; s'hi veien fanfarrons i presumides amb esperit gallejador; hi havia lladres, conspiradors, bandits, contrabandistes; es feien anècdotes picants i epigrames a les tertúlies, i hi havia uns periodicots en els quals els polítics s'insultaven i calumniaven...

Pels voltants de la Porta del Sol abundaven les tavernes, les sales de joc, els racons, la qual cosa permetia que la nostra plaça central fos una mena de Cort dels Miracles. A la mateixa Porta del Sol s'hi podien comptar més de deu cases de joc, obertes tota la nit. La juguesca era de deu cèntims". Evidentment, les coses canviarien molt al llarg del segle XX. Madrid no és, com diuen alguns, el vestíbul del Cel, però és una bella metròpoli.