Francisco José Alcaraz Martos

Llegesc als papers que el senyor Alcaraz ha deixat de ser el president i el portaveu de l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), com a conseqüència de les pròpies obstinades cabòries, les conductes escorades i els excessos verbals a raig i roll que miraré de comentar-vos avui. Ja estem que aquest homenet, perruquer de Torredonjimeno, el desembre de l'any 1987, quan tenia sols 19 anys, va haver de viure com el seu germà i les dues nebodetes de tres anys morien en l'explosió d'un cotxe-bomba d'ETA a la caserna de la Guàrdia Civil de Saragossa i això ho hem de saber entendre, és un cop molt fort, molt mal d'engolir, molt difícil d'acceptar. I amb més motiu que tots nosaltres, decidí des d'aquell dia lluitar contra el terrorisme amb totes les forces del seu temps i enginy. A Jaén fundà Verde esperanza, una associació de víctimes, i més tard s'afilià a l'AVT, de la qual en va ser president i portaveu, ja ho he dit, des de l'any 2004.

El que passà durant tot aquest temps, va esser que, potser, en comptes de mantenir una imprescindible serenitat i seriositat en el grau i solidesa que el càrrec li exigia, es transformà (o ja ho era abans) en un ultradretà neuròtic compulsiu i posseïdor d'una verinosa diarrea verbal incontenible. A poc a poquet la seva menuda fesomia anà assolint greus semblances amb el d'una furiosa geneta amb ulleres, mostel remogut en excés, molt enfora del que se sol esperar d'una figura responsable i representativa d'un col·lectiu. Fins que arribaren les eleccions internes de l'any 2006, en què Pablo Broseta, que també li havien assassinat son pare, pobre home, li volgué disputar democràticament el càrrec, però prest retirà la seva candidatura davant tot un caramull d'anomalies observades, no sense abans denunciar-les públicament. Eren aquestes: un excés mai vist de vots delegats, el personatge havia fet una feina subterrània extraordinària.

Mantenir-se en la Presidència durant tot el procés electoral, essent d'aquesta manera jutge i part de la cosa, i sense deixar intervenir l'altre participant en cap acte públic de l'Associació... Amb una paraula, el perruquer Alcaraz s'hi trobava molt a bon bocam essent notícia de premsa cada dos per tres i quan no hi havia ocasió ni motiu se'l cercava obsessivament carregant contra el Govern o qui alenàs i, fora de cap titubeig ni dubte, fent la feina bruta del PP un temps i moments "convenients", cosa que li causà alguna querella per injúries que crec que encara bela pels jutjats. Cercau al Google i veureu amb quins guarniments circulava aquest bergant.

Fins que arribà el dia que es passà de rosca fora mida. Va ser quan dona Francisca Hernández, vídua del senyor Puelles, el darrer assassinat per ETA, el mateix dia del funeral s'exclamà de manera dramàtica que feia calfreds sentir-la, la veu rompuda, esqueixada per dolor tant fresc, tan recent: "No conseguirán nada más porque gracias a Dios hay mucha gente como mi marido y no van a poder con ellos y cada dia van a salir más y más..." Tot un clam dolgut en grau extrem, però esperançat en certa manera. Va ser allò que no li agradà a n'Alcaraz. No li semblà bé que una persona tant ferida besllumés fe amb la policia, i trobà que aquella vídua, aquella persona esclafada pel dolor d'uns fets tant xerecs, emprava paraules "del entorno nacionalista y terrorista". I, a més, ho va perbocar a l'espai radiofònic "La gran esperanza" de la veu de la Falange a "Radio intercontinental", aferra't. Va ser la gota que féu vessar el tassó. I el foteren fora. Carretera i manta. "Alimaña" va esser un dels qualificatius que més li envergaren. I se n'ha anat a "qui toca afaitar?" devers Jaén. Vull suposar i desitjar que per a sempre més...