Ni mil persones. Durant les més de vuit hores que va romandre oberta la capella ardent de Baltasar Porcel a Barcelona, ni tan sols mil persones van acudir a donar-li l'últim adéu, aquell comiat encès de gratitud que sempre devem als qui ens han portat més enllà del que sabíem. Veure'l allà impressionava; aquest articulista va haver de contenir-se per no posar-se a bramar. Em vaig recordar, dret davant el fèretre, d'un text del mateix Porcel, quan ens conta -a Els meus inèdits de Llorenç Villalonga- la seva reacció en veure don Llorenç dins el taüt en un saló del seu casalot de Palma; Porcel sí que confessa que va desfer-se en llàgrimes sense trobar consol. Però potser sí que hi ha un sentiment més poderós que la tristor, i en ell vaig refugiar-me per mantenir-me íntegre: la ràbia.

Era irritant, insuportable, m'accelerava el cor pensar que hi havia un diari -"el més llegit de Catalunya"!- que ni havia esmentat la seva desaparició a la portada, i que tan sols li havia dedicat un article horrorós, enllestit per un becari que ho havia tret tot de la viquipèdia. O que des de Madrid, des del Ministeri de Cultura, no hi hagués cap reacció oficial, cap comunicat, cap condol per un dels gran escriptors d'aquesta suposada Espanya plural en la qual ell semblava que creia -més tard ha arribat una carta, estrictament privada, de Zapatero, a la família-; o l'associació d'escriptors en llengua catalana, que ni tan sols va premiar-lo mai, la qual encara a dia d'avui no s'ha fet ressò d'aquest fet, però, això sí, va enviar una corona de flors, la més esquifida.

O la nostra televisió autonòmica, la qual, mentre la catalana emetia un treball de Porcel -la seva entrevista impossible amb Verdaguer-, s'entretenia a entrevistar una xucladora de cigales per desgràcia ja retirada de les degustacions seminals (és el seu únic talent, una pèrdua pel porno). El país no està a l'alçada d'un home d'aquesta magnitud. El país fa tanta pena com els comentaristes anònims de notícies i articles per Internet, que aprofiten per descarregar contra Porcel el seu autoodi, titllant-lo de no sé quines complicitats amb el poder. José Saramago i García Márquez són comunistes, directament implicats en col·laboracions totalitàries, però això no els fa perdre ni un gram d'estima literària ni els regateja uns lectors que, si guanyassin les seves idees, possiblement fossin afusellats o morts a cops de fam o de furor inquisitorial.

Els seus països els ploraran en massa quan traspassin, a ells -grans escriptors, sí!-, que de les masses en farien la pasta fungible amb què alimentar un projecte impracticable. Però a Porcel se li retreu l'amistat amb el rei d'Espanya o amb Pujol, tanmateix dos demòcrates. En un passatge de La recerca de l'Absolut, Balzac deixa anar la següent reflexió: "Que d'elogis no es fan a aquest segle en què, com en tots els altres, el talent mor sota una indiferència brutal, idèntica a la dels temps en què moriren el Dant, Cervantes, Tasso i tutti quanti. Els pobles comprenen encara més tard que els reis les creacions del geni".