algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
10°

El tam-tam tecnològic, de mitjà a fi

La telefonia mòbil ha experimentat un 49,3% de taxa de creixement des del 2002, a Àfrica. La dada és més significativa encara si sabem que no inclou el Magreb ni Mauritània, i que, per contra, es nodreix de forts augments en la dita Àfrica negra. El tam-tam de fa quatre dies, que agradava tant als productors de Hollywood, és de suposar que quedarà arraconat en les manifestacions folklòriques amb què els africans obsequiaran els turistes dels països més rics, assedegats d'experiències genuïnes, de coses primitives, cautelosament descontextualitzades. El nou tam-tam es transmet via satèl·lit, i aquest continent immens, d'una immensitat misteriosa, és explorat, cartografiat i controlat des d'un cel ja més conegut i més familiar que la pròpia Àfrica.

Ara toca l'elogi de la comunicació, però servidor no el faré perquè el lector és ben segur que en sap més que servidor, dels avantatges i les meravelles de les noves tecnologies. Em pregunt, en canvi, en quina mesura aquests avenços són per ells mateixos un fi, el progrés en si mateix, i no un mitjà per assolir-lo. Òbviament, la disjuntiva no es presenta tan ben delimitada, perquè la vida real ens embolica habitualment en un entrellat indiscernible de fins i mitjans. En tots aquests processos, només les gran empreses -en aquest cas, les de telefonia mòbil- no tenen dubtes respecte del que són fins i del que són mitjans. No és menester que us ho expliqui.

Que els seus fins siguin fins o mitjans per als africans, o en quina proporció faran part de l'entrellat, no té gaire importància més enllà de la seva capacitat de repercutir en els seus objectius. Vull dir que és clar que, per a les empreses, és millor que la telefonia mòbil sigui un fi per a tots els africans. I aquí rau la perversió del sistema: el mòbil -un fi- ve a substituir el tam-tam, que era un mitjà. Amb quines vestimentes i ornaments es presenta en les societats pobres el progrés, aquest llumenaret blau de la necessitat, és una qüestió d'un dramatisme inapel·lable. Com a país receptor de grans contingents migratoris, hem pogut saber què significa, per a molts dels nostres nous veïns, allò que se sol dir "una vida digna". Hem pogut comprovar com, en molts de casos, la dignitat resideix en béns materials merament accessoris. L'escriptor ucraïnès Iuri Adrujovitx ens conta un viatge en tren d'Ucraïna cap a Alemanya, durant el qual van aflorant en la conversa els objectius dels emigrants i les idees que tenen sobre Europa.

L'escrit és brillant, cruel i descoratjador, i mostra com els valors que s'enarboren en situacions de pobresa i d'opressió poden acabar adoptant la forma de les coses més banals. Les grans marques que simbolitzen el consum en països occidentals -això que ara tothom en diu icones-, com la Coca-cola i McDonald's, foren estendards de llibertat en l'esburbada i sanguinària deconstrucció del comunisme europeu. Uns texans podien ser equiparats a la llibertat d'expressió. I un mòbil, amb el seu component de màgia i de meravella, ara domina els somnis dels africans que encara no en tenen. De manera que l'ordre que, d'aquí estant, veim com a normal, s'ha alterat greument, perquè ja tenim comunitats africanes comunicades per telefonia mòbil molt abans de poder-ho fer per escrit.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.