La poesia i l'activisme llunàtic de Josep Albertí

Acaba d'aparèixer L'escriptura soterrada. La pràctica interartística en l'obra de Josep Albertí, de Maria Muntaner González, publicat per Edicions UIB, l'Institut d'Estudis Baleàrics i les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. I cal felicitar l'autora per l'esforç interpretatiu que aquest treball comporta tant dels cinc llibres inicials -des de Modus vivendi (1971) fins a Lesions (1982)- com de l'obra llunàtica posterior, consistent més aviat en accions o reaccions públiques, encara que aquestes hagin anat acompanyades de textos acuradíssims.

Maria Muntaner, amb gran abundància de citacions i de dades, ens explica que el poeta ben aviat es rebel·la contra la suposada transcendència de l'escriptura poètica, així com també contra la pretensió de distingir entre una cultura superior, més personal, i una altra d'inferior, més popular. Així assenyala, com una característica especial del seu discurs, que "la veu del jo poètic queda en segon pla, a l'ombra de l'aglomeració de figures" pròpia del surrealisme. De fet, el pensament que hi funciona ho fa "al marge de la raó". La veritat "no presideix l'obra del poeta". "Davant aquesta impossibilitat de translació de la realitat en una obra, podem dir que l'artista, per més objectiu que pretengui ser el seu intent, l'única cosa que aconsegueix és manipular aquesta realitat". Per altra banda, és clar que totes les pràctiques artístiques estan relacionades.

A la segona meitat dels anys setanta, el poeta entra en estret contacte amb els integrants del que va denominar-se «Nova Plàstica», la qual no dubta en qualificar com «l'esdeveniment cultural més complex i més ambiciós succeït a l'illa durant tot el nostre segle» (sic). Aquest ambient d'eufòria col·lectiva dóna lloc al Taller Llunàtic, en el qual participa juntament amb els seus amics Bartomeu Cabot i Andreu Terrades, a més de la publicació de Neon de Suro, i al "qüestionament de la transcendència de l'obra d'art, que deixa de ser excel·lència i bellesa entesa a la manera tradicional". Però si l'art no pot contribuir a la consecució d'una mica de veritat ni tampoc a qualque mica de bellesa, aleshores esdevé merament un joc.

Val a dir que si es qüestiona l'aspiració a la transcendència de l'obra d'art -aquest és el meu parer-, no es pot continuar fent obres d'art. Es podran fer provocacions, jocs, preses de pèl, bromes de mal gust o de bon gust, però no obres d'art. Coherent amb aquest plantejament, Josep Albertí deixa de poetitzar i es lliura en cos i ànima a la pràctica de les accions denunciadores de tot abús de poder (i la superació del franquisme no ha canviat res substancial, en aquest aspecte). Per un servidor, el fet que Josep Albertí no hagi practicat o utilitzat la versificació des de Lesions (1982) és de plànyer, ja que ha estroncat la seva important contribució a la nostra cultura. Perquè l'art pot esser provocador però no tota provocació és art.