Europeisme, localisme i esquerra

Durant més de trenta anys, és a dir des del 24 de novembre de 1977, en què l'Estat espanyol va ser admès al Consell d'Europa, en comptes de créixer el sentiment europeista, per ventura haurem de convenir que s'ha produït un allunyament lent i un desconeixement sistemàtic del que ha significat l'associació entre democràcia i europeisme. Convé recordar que l'europeisme potser va ser un dels factors conciliadors i equilibradors de la política a l'Estat espanyol durant la transició i durant la sistematització democràtica. Hom té la sensació que d'Europa només se'n parla, ara, després de les eleccions europees, potser perquè l'únic de veritat que ens fa reflexionar i aprendre són els resultats. Europa continua viva i aprendre d'aquest gran sondeig són alguns dels titulars dels opinadors, però també es parla de la culpabilitat dels líders polítics en la baixa participació, com manifestava ahir Roca Junyent.

L'europeisme del 2009 té unes engrunes que no tenia l'idealisme dels setanta, entre d'altres coses perquè l'Europa del segle XXI potser ha tornat gran, ha envellit i malvenut principis i ideals imprescindibles. Després de la Segona Guerra Mundial, Europa esdevingué el taller on aprenguérem a ser demòcrates i l'àmbit on posàrem a prova la nostra capacitat de tolerància i de diàleg. L'europeisme era un valor de garantia, un plus afegit i un component de prestigi en el currículum dels partits i dels seus líders. Les relacions internacionals, la diplomàcia i la capacitat associativa amb altres estats i amb partits afins estava en el punt de mira de la classe dirigent de la societat. Potser, això no obstant, aquest missatge no ha acabat d'arrelar en la ciutadania mixta sense murs, sense confrontació ideològica, sense vocació social.

Allò que realment s'ha esfondrat en aquesta Europa actual és l'esquerra, la ideologia, les conviccions, la mirada crítica, el potencial subversiu i la utopia de construir una realitat que deixi d'homologar joves i vells a partir de les seves pors i els temors de perdre els privilegis i el benestar. Potser fa una vintena d'anys que es parla de l'envelliment del continent europeu. Aquest moment ha arribat. Europa és un continent vell, de persones majors i de joves acovardits, sense ànima, sense l'esperit suficient per plantar cara a l'adversitat, sense imaginació, xorc de solidaritat amb els països i les cultures veïnades menys desenvolupades, més ombrívoles i esquives als valors republicans o liberals. En definitiva, un continent sense energia suficient per lluitar perquè el món de les idees, els principis i les utopies no desaparegui totalment. Després d'una campanya en clau localista, acabam de posar els fonaments a mida dels partits radicals, populistes i espumosos.