En els pròxims mesos, a un seguit de municipis, els actuals batlles seran substituïts per uns de nous. El motiu d'aquests canvis, en tots el casos, és el compliment dels acords que signaren, a principi de la legislatura, els partits quan formaren coalicions per governar.
És freqüent que en aquest tipus de pacte s'inclogui, com a clàusula destacada, que els partits alternaran l'alcaldia períodes de temps preestablerts abans de constituir-se la corporació. Aquesta clàusula de repartiment temporal del mandat fa que a meitat de legislatura comenci aquest ball de vares que anima la geografia de la política municipal.
Dit sense cinisme, encara que no ho pareixi, amb aquesta pràctica el que es demostra és el gran valor que es dóna a l'alcaldia i a la figura del batlle, per damunt del programa de govern i les actuacions que s'han de dur a terme durant la legislatura. Però també, contràriament, és ben cert que amb aquest tràfec el que es fa és debilitar el càrrec com a referent ciutadà i, fins i tot, disminuir la seva capacitat de gestió.
Possiblement, la institució quedi en un segon pla en relació a l'interès dels partits per obtenir un rèdit d'imatge en benefici seu. No parlem, perquè no és aquest el tema, dels pactes que no es compleixen o d'alcaldies espúries obtingudes en base a trànsfugues, que no tenen res a veure amb acords lícits, però que són pràctiques que dissortadament es donen i no fan més que enterbolir la vida municipal. Un pacte és un acte lícit i intel·ligent, un trànsfuga és un atracament a la ciutadania.
N'hi ha que diuen, per evitar els canvis de batlle, que s'hauria d'establir que el batlle fos la persona que encapçalés la llista més votada a les eleccions. Aquesta mesura, que sense cap dubte ajudaria a l'estabilitat, podria conduir a la desaparició de les institucions de les opcions electorals més petites i modestes i ens introduiria directament al regnat del vot útil, al bipartidisme o a les coalicions preelectorals. A les hores, la pluralitat expressada reiteradament pel cos electoral, en les successives conteses electorals, que és el reflex de la pròpia diversitat de la societat actual quedaria mutilada. La pluralitat és un actiu, no un passiu, de la vida política. La probabilitat que, per compensar, operés una mena de llei del pèndul i s'instal·lés una nova tendència per tal de buidar de competències l'alcaldia seria alta. Sincerament, no crec que el camí de les llistes més votades ajudés a una millora de la vida política en els municipis.
Per contra, crec que, si el sistema electoral preveiés la possibilitat d'una segona volta en les eleccions municipals, en el cas que no es donessin majories absolutes, es guanyaria en estabilitat, la institució obtindria un major prestigi i les forces polítiques minoritàries no veurien disminuïda la seva capacitat d'obtenir representació municipal. Una segona volta no es un canvi d'estabilitat per uniformitat, com possiblement representaria el sistema de llistes més votades, sinó una aposta per la solidesa de les institucions. El vot directe del ciutadà en el futur batlle és una garantia democràtica, una bona fórmula, encara que segurament molt llunyana en l'horitzó de les possibilitats. No negaré que les segones voltes tenen, per mi, una certa fragància republicana encisadora.
Però, he de reconèixer que no totes les segones voltes porten aquest cert aire romàntic que jo hi vull veure. Basta fer una volta per l'actual campanya electoral europea i veurem com es persevera, un cop més, i amb molt poc estil, a transformar-la en una segona volta de les passades eleccions generals, oblidant quina és la finalitat de la campanya. Evidentment, la revenja és un dels grans motius que inspiren les segones parts, però no totes les segones voltes han d'ésser filles de la deshonra.
