Sempre he estat una mica ingenu, o potser inconscient, que no sé què és pitjor. I ara, quan ja vaig rost avall cap a la cinquantena, algun dels mites, o de les tres frases fetes - que deia en Serrat-, que varen constituir el mascaró de proa de les meves creences i, ai las!, qui saps si de les meves utopies es van, si no fonent com un terròs, sí que, com a mínim, clivellant.

Què hi farem! Potser és la crisi dels quaranta, em dic intentant trobar una explicació al meu escepticisme que cada vegada converteix més en nebulosa aquestes dues embostes de paraules que antany tant m'havien acompanyat i, també, perquè no dir-ho, encisat. O potser la vida m'ha pegat alguns cops damunt el nas, com als porcs caparruts i aficadissos. Una d'aquestes frases de què us parlava -i que potser m'ha escaldat més- és aquella que proclama allò tan solemne de "La veritat us farà lliures". Hi he estat molt fidel, a aquest principi. Massa. Fins a tal punt que m'ha provocat més de dos maldecaps i alguna nit de mal dormir.

Perquè, fidel al principi, he amollat la veritat allà on he trobat que suraria, que s'imposaria per ella mateixa, encara que fos una veritat incòmoda. Potser, dir la veritat, tot fent cas a la proclama, he arribat a pensar que és una manera de mostrar la covardia, la meva. Així no ens faria més lliures en la comuna manera d'entendre la llibertat, sinó que ens alliberaria de ser torturats per la nostra pròpia consciència. Per tant, la millor manera és amollar-la, com un kamikaze frustrat i penedit que abandona la càrrega explosiva molt lluny del seu objectiu, i deserta.

També, en altres moments, he arribat a pensar que potser la meva veritat no era ben entesa i que seria el pas del temps, relativament curt, que la faria surar i la mostraria, incòmoda o no. Però, l'experiència de la vida m'ha fet veure que les veritats s'han de vendre, com qui ven melons o domàtigues a plaça. Per tant, els has de saber encolomar a la gent. I encara que sàpigues amb certesa que allò que vens és una repugnant carabassa, si l'enllustres un poc, li fas mostrar la cara bona i hi poses un poc de vehemència verbal la despatxaràs no només entre els quatre errats de comptes, que sempre creuen que la Mare de Déu nom Joana, sinó entre les persones de bona voluntat. I d'això, com va dir March: "Tot temps ne prens enseny".

I, com feien segons quins placers amb poc escrúpols, per fer surar la veritat sembla que val qualsevol cosa. Tot. Tant en la vida privada com en la vida pública. I els homes de la vida pública, com ara ho reclamen els anglesos -i el degoteig de dimissions ho corrobora- haurien de ser els primers respectuosos a evitar el joc brut. I no ser tan contradictoris. ¿Com potser que una persona il·lustrada i culta, vagi al Patronat del teatre Principal i faci constar en acta la bona gestió del director i, al cap d'uns dies, per desprestigiar el contrari, per atacar l'enemic polític a qualsevol preu, al ple del Consell li foti, sense arguments, ni dades empíriques, una andanada gratuïta i inconscient? I això que és un home de carrera amb un cert prestigi com a historiador de l'art? Ves que faria si fos un no-ningú, un mitja terça d'aquests que només saben embullar fil! O ja que parlam del Principal, com és que la veritat que ha surat a l'opinió pública, referida a la darrera junta del Patronat, estigui tan lluny del que realment va passar? Perquè si hi va haver algú que va abandonar la junta, aquest va ser en Jaume Font i ho va fer perquè va voler, no perquè ningú el tragués defora, ni se li insinuàs res d'això.

I ho va fer, com un infant fa potadetes com a darrer recurs quan l'han trobat in fraganti amb una malifeta o una mentida. Però això no és el que n'ha dit la premsa. No tenc més remei que fer meves les paraules que un amic va escriure: "Diuen que la veritat sempre sura, però no és així, sinó que la mentida que més sura esdevé veritat". Que el lector estableixi analogies amb coses que suren i hi mediti serenament.