No va de menjar espardenyes, seria un poc massa sophistiqué. L'espardenya de mar, Stichopus regalis, és com un pardal de moro. Els catalans li diuen "pixota negra". Allargadota i arruada, al seu interior, hi entra un peix, com un cuc. A la Costa Brava és considerada un bocatto di cardinale, més desconeguda a les Balears va entrant progressivament a cercles de connaisseurs que en fan propaganda de boca a orella. Només se'n menja una petita part, gònades i muscles, recorda vagament el gust de les navalles, dels calamars grossos de potera, dels mariscs potents... Però l'article no va d'aquestes espardenyes, sinó de les de sola d'espart.
Un dels símptomes que l'estiu ha arribat, un dels meus plaers, és el d'aixecar-me i enxoquinar-me les espardenyes. El contacte amb l'espart em fa retrobar la salut, la consciència de la planta del peu, la senzillesa sense ‘calcetins', la comoditat, el cafè en calçons curts. De fa molts d'anys vaig a la mateixa esparteria i en faig una bona compra, tres parells de les més comunes, tres parells d'unes que són com a més bones i dos parells que van cordades, aquestes fetes a Campanet, les altres a la Rioja o a la Xina. Amb això pas la temporada, o més, quasi sis mesos. No n'han de faltar de color ben vermell, i també unes de negres i unes de beix per fer un poc mudat.
L'espardenya de què parl, la més usada a Mallorca, és un tipus de calçat senzill, de lona lleugera, amb sola d'espart o cànem i que s'ajusta al peu. N'hi ha d'altres castes, com les d'Eivissa -amb un ordit de pita-, que van cordades o que es fermen amb vetes a la cama i recorden més les valencianes o catalanes. No sé quan s'introduïren, però han variat poc, si de cas una mica de goma perfilant la sola que és per on primer s'esquincen i s'esfilagarsen; ben rentades, duren. Fou el calçat dels pagesos, dels obrers, dels capellans, fins que ha esdevengut de caire informal, "casual", sobretot per a l'estiu. Vénguin d'on vénguin, l'espardenya de sola d'espart -d'on prové el seu nom, espadrille, espartilha, esparteña, espardenya...- és un calçat lleuger, fresc, que un temps dugueren fins i tot els soldats d'infanteria i que encara duen els mossos d'esquadra al seu uniforme de gala. L'altre dia a Alcúdia, hi vaig veure cantar en Roger Mas: de traje i espardenyes.
N'hi haurà que discreparan i que diran que el calçat de l'estiu són les avarques menorquines, una espècie de sandàlies, o qui sap si algú serà partidari de les de pell girada, les que es maldigueren ‘porqueres'. Qualsevol d'aquestes dues varietats han estat capolades per la fama, el màrqueting i el disseny. Els principets Borbons en duen i, fins i tot, el meu col·lega, el professor i dissenyador Fernández Coca, n'ha fet models per a la casa Riudavets. Inicialment es fabricaven les soles reutilitzant pneumàtics vells. Ara, una maquinària les talla i grava en calent, imitant el dibuix de la roda d'auto.
El mateix va passar amb les avarques de pell girada a Mallorca, un dels primers reciclatges de la modernitat, aprofitant també rodes de cotxe velles, lona i pell xareca. Porqueres o ‘camperes', la marca Camper les presentà amb la cantoria del reciclatge i l'arrelament, per a yuppies de mig món. Transformades en "Camaleón", les pobres sabates de pell girada, agafen un estatus de disseny i travessen de la pagesia al progressisme i al glamurisme, resultat de pastar -sense gaire llevat- estètica, ètica i mística mediterrània. Ja ho val. Les lectures que en podem fer, del que ens posem als peus. Les porqueres, com les avarques, que inicialment es feien de tonalitats naturals, ara les fabriquen de tots colors perquè es puguin combinar amb els vestits. Un ús pervers de la ruralia de les Balears per camuflar el disseny. Però ja se sap: "Tot el que no és tradició és plagi", segons deia Eugeni d'Ors. Continuen amb èxit mundial, com les "Pelotas": dels peus de Robert Redford fins a la lloança del Financial Times. Ara, a l'estiu, ataquen amb les "Wabi", tipus "esclava", per molt reciclada que sigui és un més d'aquests xoquins odiosos de plàstic en què una tireta va entre el dit gros i el de veïnat. Res a veure amb la dignitat de la humil espardenya.
I no en parlem, d'aquestes sandàlies que ara duen els neohippies o els qui fan ioga o practiquen pilates, tenen fins i tot com uns clotets a la sola perquè s'adaptin a l'ergonomia del peu: res de res, llegendes urbanes; per vendre millor a les sectes, consumisme amb la música que volen sentir. Vigilin els qui duen sandàlies modernes, solen ser ecologistes o caminadors o proteccionistes, o membres d'aquestes entitats que fan el bé per devers Àfrica; els que les duen ara són els qui abans eren adoradors de les avarques de roda d'auto, fagocitades pels dissenyadors slowfoodistes. I no en parlem, dels qui fan feina a les ONG de l'Índia, místics amb uns sandalions més primatxel·los... Si de cas les "Geox". Quin invent! Quasi com el de les bules de l'església: unes sabates que "alenen" per uns foradets a la sola, un exitarro enorme, cares com a foc. Però de les que cal protegir-se -com a mínim protegir-se la vista- és de les "Crocs", uns esclops fluorescents inventats supòs que per alemanys, suecs o noruecs, -es venien només a farmàcies- tampoc no suen els peus amb els sabatots aquests. I no diré res dels qui usen mocassins de tafilet de Sebago o dels qui duen sandàlies amb ‘calcetins', variant molt centreeuropea, que aquí practica en Joan Alegret.
Sandàlies ergonòmiques, mocassins de marca... amb el que valen dos parells, un servidor es compra dues dotzenes d'espardenyes. I no m'ho facin dir molt fort, però quin gust dur la sola del peu en contacte amb una fibra vegetal, què hi ha més natural, una bona comunió amb la terra. Els diria que és la "petjada ecològica" per antonomàsia. Només superada pel fet d'anar descalç per una bona platja, sentint l'arena i l'aigua. Ai l'estiu! Un s'aixeca del llit i jas... les espardenyes! Vagi, per tant, el meu elogi i vindicació de la seva enorme humilitat. Em contava mon pare que, al padrí, un home li oferí un al·lotet -en temps de fam- per guardar porcs a canvi de donar-li menjar, a ca seva no el podien surar. Quan el seu pare el deixava digué: "comprau-li unes espardenyes"; el padrí agafà el nin, que anava descalç, i li contestà: "Si li hem de comprar unes espardenyes, el te'n pots tornar". Dur i tràgic. I ara jo em pens fer de diletant amb les de color vermell passades als peus i, tanmateix, som "més beneit que una espardenya".