Josep Guardiola ha fet un ou de tres vermells. Aquests dies ha augmentat fins al vòmit el consum dels mots "història" i "històric", cridats amb una eufòria que, per ella mateixa, els priva de qualsevol relació amb la ciència. Ara, si transferiu aquests mots a un àmbit on sigui possible considerar-los més en fred, sens dubte hi detectareu elements que sí que aporten traces de caràcter històric a la gesta futbolística del FC Barcelona d'aquesta temporada. Per ventura no seria menester parlar si no de l'influx dels somnis en la marxa dels pobles -en seria una part significativa la restauració de la fe en les seves possibilitats en temps d'infortuni. Lluny del panem et circensem d'alguns emperadors romans, el futbol del FC Barcelona enguany ha teixit un espai de reparació de sentiments ferits conjunturalment per la crisi i de reivindicació front a la reiterada humiliació infligida a Catalunya pel Govern de Zapatero.

La representativitat del FC Barcelona sobrepassa l'àmbit del que seria desitjable en la influència del futbol en la vida de les comunitats humanes. El FC Barcelona hauria de ser simplement un club, però la història del país l'ha convertit en aquesta força generadora de somnis que necessiten els pobles no reeixits en l'ideal que s'han format d'ells mateixos. Josep Guardiola -en parlava Pere Fullana fa un parell de dies en aquestes planes- és la persona que pot entendre tot l'abast d'allò que és explícit i del que és implícit en el paper que juga el club en els sentiments nacionals de pertinença, en la seva força integradora, en la seva capacitat de mobilització. "Ser" del Barça és, en la immensa majoria dels casos, una manera de viure la catalanitat; i ser-ho fora de Catalunya, en la resta d'un Estat intoxicat de prejudicis, d'un anticatalanisme estructural, és una manera positiva i desinhibida de viure la relació entre els pobles.

A Josep Guardiola no li hem d'ensenyar la força vertebradora del FC Barcelona. És ell qui ens en pot donar lliçons a tots, des d'una experiència d'intensitat singular, modulada i fixada alhora per la cultura. És, en aquest moment, el català amb més capacitat d'influir en la mentalitat d'una gran part d'espanyols. Aquesta temporada, n'ha deixat molts de bocabadats dient coses normals a les rodes de premsa, coses amb sentit comú. No ha recitat Elliot, ni tan sols Martí Pol, només ha dit les coses que qualsevol ciutadà educat i amb dos dits de front podria dir. Així, ha descobert a bona part d'Espanya una manera de ser català que no hauria arribat mai a suscitar un consens tan ampli, ni de lluny, presentant-se encarnada en un polític. I nosaltres, aquest país nostre, estam en condicions d'aprendre alguna lliçó de Josep Guardiola, a veure si algun dia ponem un ou de tres vermells? Per un dia, no us respongueu després de mirar fredament el panorama. Tancau els ulls i deixau enlairar els vostres somnis de país. I alerta amb l'aterratge.