Un ca petit, insignificant, de genètica ignota i gandul, jeia en el portal d'un bar desert i fosc del barri de les Tanques del Carme, a la ciutat de Maó. Era un local que, just quan us hi acostàveu per la voravia, semblava desproveït d'un interès mínim -ni tan sols per prendre-hi una aigua que us destapessin davant els vostres ulls. Tot pesant, us recordaria, dit ara sense ànim despectiu, els locals de mala nota que es disseminaren pel barri en un temps reculat i que encara ara perdura el record dels quals encara roman entre els maonesos. El bar destil·lava un baf d'humitat urinària -i ja em dispensareu l'estètica insalubre de la descripció. L'enrenou dels cotxes circulant no esparveraven pas el ca; tampoc la bonior abstrusa i constant dels transeünts que hi circulaven atrafegats. Res. Ni tan sols la calor solar que el colpejava sobre la pelussera l'amoïnava el més mínim. No movia cap part del cos: ni les parpelles. Feia l'efecte inqüestionable de ser una mena de ca-estora, inútil i mandrós, i, tanmateix, felicíssim.

En veure aital estampa gallòfola, de vaguetat repatània i displicent, hom pensa en les múltiples formes que pot arribar a tenir la prehistòrica idea de la felicitat, el dolce far niente animaloide, i açò no obstant, tan comú a l'espècie racional. Sovint, la seducció per assegurar-se l'estatus de no fer res, absolutament res ni físicament ni mentalment, és potser una dèria que també comparteixen certs arquetips de persones -d'éssers, se suposa, pensants. A aquesta casta d'individus, però, caldrà advertir-los que es tracta d'una felicitat eixorca i purament biològica, de respiració assistida. O sigui, una felicitat canina a la porta d'un bar d'humitats urinàries.

Però bé: els dies, en aquestes alçades de l'any, es lleven comodíssims. La tendència predominant és a formar-se jorns assolellats, tranquils i sense a penes agitació eòlica. Però us he de dir que, de nou, ens van i vénen les tramuntanes, encara que siguin febles i arronsades. El poder d'aquest vent és, habitualment, tan considerable -té uns pulmons amb tanta capacitat- que, per tènue que sigui, hom hi nota de seguida els seus efectes metàl·lics i esperonadors. És un vent que aixeca cans d'en terra -vull dir esperits de mandra profunda, tova, amorfa i continuada. Tant de bo que la tramuntana, en realitat, tendeixi a tallar, perquè és un vent que esmola els caps de cantó. Així, també aquestes dies, malgrat la textura decandida amb què ens arriba, ha fet davallar un pèl les temperatures. En conseqüència, el vent ha injectat renovellada vitalitat, punyent i molt vívida, als cossos humans que mostren una terrible tirada a la ganduleria.

És curiosa aquesta mena de teràpia de vitalisme que sovint provoquen els vents de nord en el capteniment general de l'habitant de Menorca. Mentre ho observava, m'he adonat que el cel, a primera hora, s'havia amoratat. Havia adoptat un cromatisme blavís lívid, que transfigurava el cel del matí en una volta arquitectònica pesant. Hom diria que esdevé un cel com d'arquitectura àrab: atapeïda de guixeries mudèjars. La tramuntana, però, sol actuar d'escombra de bruc, i de seguida construeix cels enlairats, si m'accepteu la paradoxa. Els eleva amunt, amunt. Posa un sostre impressionant sobre els nostres caps, elegant, estilitzat, translúcid. La tramuntana és un mestre arquitecte que aixeca cels de volta gòtica, altíssims. Basteix sobre l'èter catedrals bessones a la de Colònia, posaré per cas. Són els vents del quadrant contrari (els xalocs, llebeigs i suds) els que ens constrenyen sota traginades feixugues i opaques -exactament, d'arquitectures romàniques. O de cans adormissats i ganduls que hi fan de mirall a certs individus que, enmig de la crisi formidable, esperen viure de la caixa pública, a la porta d'un bar qualsevol.