Imaginem un jove de vint anys, no particularment dotat per a res en especial però intel·lectualment porós, de personalitat curiosa i inquieta, un jove il·lusionat davant del futur del qual tot just se li estan obrint les portes, conscient de totes les oportunitats i experiències noves que, només que vulgui aprofitar-les i gaudir-les, l'estan esperant.
Imaginem que el jove en qüestió és un usuari naturalíssim d'Internet i de les seves xarxes socials (Facebook, Messenger...), però que això no li impedeix a la vegada ser un apassionat del cine, la música i el futbol, i que totes les pel·lícules que ha vist (en versió original subtitulada, perquè, no sap ben bé com, s'hi ha acostumat i ho prefereix) i totes les cançons que ha sentit (de les quals, com que va estudiar anglès a l'institut, en pot entendre més o menys les lletres) li han despertat unes ganes irresistibles de llançar-se al món i viure la vida en plenitud.
Imaginem, també, que el jove està cursant els estudis universitaris i que, tal com temps enrere va veure fer a la seva germana set anys més gran, per a l'any que ve ha demanat una beca Erasmus per estudiar en una universitat estrangera. A més, tal com ella li havia vaticinat, amb els amics o amb la novieta (o el noviet) que ha conegut a la Universitat ha anat fent escapades a diferents ciutats d'Europa -els doblers no li sobren, però no li fa res pagar el peatge de l'austeritat quan es tracta de partir a l'aventura; a més, els vols de low cost i les estades als youth hostels no exigeixen grans dispendis...
Ara imaginem que, de tant en tant, al jove li pega per pensar com hauria estat la seva vida si hagués nascut deu anys abans. En comptes de mirar sempre les pel·lícules en versió original pel DVD, n'hauria hagut de veure moltes de doblades pel VHS. Tampoc no hauria conegut totes les persones d'altres països que li ha permès conèixer Internet. Així mateix, els prolegòmens dels viatges haurien estat més ardus perquè no hauria pogut reservar el bitllet i els albergs pitjant un parell de tecles del seu ordinador portàtil, sinó que hauria hagut d'anar a alguna agència de viatges, i a més hauria hagut de perdre temps fent el canvi de moneda (amb l'euro, és clar, ja no li cal).
I això per no parlar del futbol: abans de la Llei Bosmann, els equips de totes les lligues europees només podien tenir tres jugadors forans (uf!, el jove es neguiteja només de pensar en tot l'espectacle futbolístic que s'hauria perdut, si no hagués pogut veure les evolucions del seu equip a on es mesclen jugadors del propi país amb altres d'arreu del continent, més tres o quatre d'arreu del planeta).
Quan el jove pensa en totes aquestes coses (només molt de tant en tant, té massa coses a fer), les percep com si fossin la prehistòria, com si formassin part d'un món que no té res a veure amb ell. Ni tan sols se sent un privilegiat pel fet de poder-ne disposar, a diferència de la seva germana, la qual sovint repeteix que és conscient dels privilegis que aquests canvis suposen perquè ella ha viscut en primera persona la transició d'un món a l'altre.
Quan el jove sent la seva germana parlant de privilegis, a penes entén què vol dir. Per ell, és el més normal del món no sentir-se estranger enlloc d'Europa, sentir-se igualment còmode a casa seva com a Brussel·les o Munic o París. La majoria de les llengües que sent li resulten poc o molt familiars, d'haver-les sentides des de quasi sempre pels carrers o a les cançons i les pel·lícules. Hi ha una plaça de Roma que l'enamora i un riu de Berna al qual vol tornar a nedar aviat. Tot Europa és el seu país. Això sí: tot i que sempre ha votat a les eleccions estatals i autonòmiques, a les europees del pròxim 7 de juny no votarà. Que estrany.
